INVERSIÓ DE VENUS

*
El desterrament,
l’equació impossible del matemàtic desnonat,
el somni inacabat del filòsof (en temps
de revolta la raó produeix monstres
i, a voltes, hemicrània),
la definició de l’analista de llenguatge
que no ultrapassà la primera estampeta de les beceroles,
la recerca del poeta a l’ocasió de la pedra
de la follia al bell mig de flors sense nom…
Per a la nostra sorpresa,
persisteixes:
Estàtua sense enrunes d’ossos de copel·la,
complaent només de vegades,
amb els ulls escampats com ocells en la boira.
Ets la carn de la pluja,
davall d’un cel teològic a la manera de Donne,
amb la primera estella del lignum crucis
l’anell del desig empedreït que arredoneix
des del melic,
el codicil de l’illa del tresor reinventada,
terra cuita per a la immortalitat,
el somni en una botella.
La maragda en vena,
el sexe de plecs cobert de molsa estremida.
Dins del marbre un núvol de joguet batega.
Compte que no es desperte el cor fumejant del gripau.


Pere Bessó


*****

INVERSIÓN DE VENUS

El destierro,
la ecuación imposible del matemático desahuciado,
el sueño inacabado del filósofo (en tiempos
de revuelta la razón produce monstruos
y, a veces, migraña),
la definición del analista de lenguaje
que no pasó de la primera viñeta de la cartilla escolar,
la búsqueda del poeta a la ocasión de la piedra
de la locura en medio de flores sin nombre…
Para nuestra sorpresa,
persistes:
Estatua sin escombros de huesos de copela,
complaciente sólo a veces,
con los ojos escampados como pájaros en la niebla.
Eres la carne de la lluvia,
bajo un cielo teológico a la manera de Donne,
con la primera astilla del lignum crucis
el anillo del deseo empedrado que redondea
desde el ombligo,
el codicilo de la isla del tesoro reinventada,
terracota para la inmortalidad,
el sueño en una botella.
La esmeralda en vena,
el sexo de pliegues cubierto de musgo estremecido.
Dentro del mármol una nube de juguete late.
Cuida que no se despierte el corazón humeante del sapo.


Pere Bessó
Poemas inéditos


*****

.....L'amor es resisteix a desaparèixer entre la boira, a extingir-se sense pena ni glòria en les batalles campals de la vida. Ací el poeta mostra un dels enigmes de l'amor. No es composa només d'un sentiment noble de procurar el bé de l'estimat i d'un altre sentiment d'atracció. L'amor és un còctel d'emocions, imatges disperses pel temps, és un caleidoscopi de la història. S'hi allotja no sols la destinació de l'home individual o la dona de carn, pluja i sexe. No sols la destinació d'una dona que cerca protecció o brindar l'afecte al seu triat. El trauma de l'espècie és que l'amor és sempre col·lectiu. L'amor només és individual quan roman clandestí. En l'instant mateix en què es fa públic, en compartir-se es mostra vencedor. Però no hi ha vencedors i vençuts. Només hi ha el propòsit genètic de perpetuar l'espècie, encara que siga a despit d'un mateix, o la necessitat més imperiosa d'abandonar la solitud. Per açò és perillós estimar a plena llum. Sempre és més cautelós estimar sota els trets de la lluna. Perquè hi ha un gripau gran que espera sense cansar-se el moment voraç per a saltar i devorar sense por les seues dues víctimes.

*****

.....El amor se resiste a desaparecer entre la niebla, a extinguirse sin pena ni gloria en las batallas campales de la vida. Aquí el poeta muestra uno de los enigmas del amor. No se compone sólo de un sentimiento noble de procurar el bien del amado y de otro sentimiento de atracción. El amor es un cóctel de emociones, imágenes dispersas por el tiempo, es un caleidoscopio de la historia. En él está alojado no sólo el destino del hombre individual o la mujer de carne, lluvia y sexo. No sólo el destino de una mujer que busca protección o brindar el afecto a su elegido. El trauma de la especie es que el amor es siempre colectivo. El amor sólo es individual cuando permanece clandestino. En el instante mismo en que se hace público, al compartirse se muestra vencedor. Pero no hay vencedores y vencidos. Sólo está el propósito genético de perpetuar la especie, aunque sea a costa de uno mismo, o la necesidad más imperante de abandonar la soledad. Por ello es peligroso amar a plena luz. Siempre es más cauteloso, amar bajo los rasgos de la luna. Porque hay un sapo grande que espera sin cansarse el momento voraz para saltar y devorar sin miedo a sus dos víctimas.

Ana Muela Sopeña