miércoles, 19 de octubre de 2011



APUNTS D'ENTOMOLOGIA

*
Trobe que en cap altre temps
no veurà la llum del sol cap noia
semblant a tu en saviesa
Sapho


La petita mort ja només m’apar als ulls de les formigues roges que continuen duent-se al seu laberint recaptós les engrunes de la carcanada dels meus poemes.


Pere Bessó
De El gran cafetar, 10 octubre 2011)


*****

APUNTES DE ENTOMOLOGÍA

Creo que en ningún otro tiempo
verá la luz del sol una muchacha
semejante a ti en sabiduría
Sapho


La pequeña muerte ya sólo me aparece en los ojos de las hormigas rojas que siguen llevándose a su laberinto hacendoso las minucias del esqueleto de mis poemas.


Pere Bessó
De El gran cafetar


*****


.....Els francesos coneixen els misteris que habiten en els plaers de l'amor i saben que la vida i la mort desdibuixen els seus límits quan les explosions de plaer avancen sense por pels ventres animats per l'excitació més feroç. Els cossos vestals es converteixen llavors en els instruments més preuats d'una existència estimada i luxuriosa. El treball de les formigues recorda la labor de l'existència. Provem a deixar alguna cosa en la terra. Potser el nostre desig com a humans és la perpetuació de la nostra espècie. Però el nostre desig com a déus és deixar creacions en diferents racons del planeta. En aquest poema el jo líric del poeta integra en harmonia el plaer amb el treball, la cigala i la formiga, els treballs apol·linis i els gaudis dionisíacs. Quan trobem el plaer en el treball i el treball en el plaer tot es torna atemporal i tornem al territori estimat de la infantesa.





*****

.....Los franceses conocen los misterios que habitan en los placeres del amor y saben que la vida y la muerte desdibujan sus límites cuando las explosiones de placer avanzan sin temor sobre los vientres animados por la excitación más feroz. Los cuerpos vestales se convierten entonces en los instrumentos más preciados de una existencia amada y lujuriosa. El trabajo de las hormigas recuerda la labor de la existencia. Intentamos dejar algo en la tierra. Quizás nuestro deseo como humanos es la perpetuación de nuestra especie. Pero nuestro deseo como dioses es dejar creaciones en distintos rincones del planeta. En este poema el yo lírico del poeta integra en armonía el placer con el trabajo, la cigarra y la hormiga, los trabajos apolíneos y los goces dionisíacos. Cuando hallamos el placer en el trabajo y el trabajo en el placer todo se torna atemporal y regresamos al territorio querido de la niñez.



Ana Muela Sopeña

jueves, 6 de octubre de 2011



INVERSIÓ DE VENUS

*
El desterrament,
l’equació impossible del matemàtic desnonat,
el somni inacabat del filòsof (en temps
de revolta la raó produeix monstres
i, a voltes, hemicrània),
la definició de l’analista de llenguatge
que no ultrapassà la primera estampeta de les beceroles,
la recerca del poeta a l’ocasió de la pedra
de la follia al bell mig de flors sense nom…
Per a la nostra sorpresa,
persisteixes:
Estàtua sense enrunes d’ossos de copel·la,
complaent només de vegades,
amb els ulls escampats com ocells en la boira.
Ets la carn de la pluja,
davall d’un cel teològic a la manera de Donne,
amb la primera estella del lignum crucis
l’anell del desig empedreït que arredoneix
des del melic,
el codicil de l’illa del tresor reinventada,
terra cuita per a la immortalitat,
el somni en una botella.
La maragda en vena,
el sexe de plecs cobert de molsa estremida.
Dins del marbre un núvol de joguet batega.
Compte que no es desperte el cor fumejant del gripau.


Pere Bessó


*****

INVERSIÓN DE VENUS

El destierro,
la ecuación imposible del matemático desahuciado,
el sueño inacabado del filósofo (en tiempos
de revuelta la razón produce monstruos
y, a veces, migraña),
la definición del analista de lenguaje
que no pasó de la primera viñeta de la cartilla escolar,
la búsqueda del poeta a la ocasión de la piedra
de la locura en medio de flores sin nombre…
Para nuestra sorpresa,
persistes:
Estatua sin escombros de huesos de copela,
complaciente sólo a veces,
con los ojos escampados como pájaros en la niebla.
Eres la carne de la lluvia,
bajo un cielo teológico a la manera de Donne,
con la primera astilla del lignum crucis
el anillo del deseo empedrado que redondea
desde el ombligo,
el codicilo de la isla del tesoro reinventada,
terracota para la inmortalidad,
el sueño en una botella.
La esmeralda en vena,
el sexo de pliegues cubierto de musgo estremecido.
Dentro del mármol una nube de juguete late.
Cuida que no se despierte el corazón humeante del sapo.


Pere Bessó
Poemas inéditos


*****

.....L'amor es resisteix a desaparèixer entre la boira, a extingir-se sense pena ni glòria en les batalles campals de la vida. Ací el poeta mostra un dels enigmes de l'amor. No es composa només d'un sentiment noble de procurar el bé de l'estimat i d'un altre sentiment d'atracció. L'amor és un còctel d'emocions, imatges disperses pel temps, és un caleidoscopi de la història. S'hi allotja no sols la destinació de l'home individual o la dona de carn, pluja i sexe. No sols la destinació d'una dona que cerca protecció o brindar l'afecte al seu triat. El trauma de l'espècie és que l'amor és sempre col·lectiu. L'amor només és individual quan roman clandestí. En l'instant mateix en què es fa públic, en compartir-se es mostra vencedor. Però no hi ha vencedors i vençuts. Només hi ha el propòsit genètic de perpetuar l'espècie, encara que siga a despit d'un mateix, o la necessitat més imperiosa d'abandonar la solitud. Per açò és perillós estimar a plena llum. Sempre és més cautelós estimar sota els trets de la lluna. Perquè hi ha un gripau gran que espera sense cansar-se el moment voraç per a saltar i devorar sense por les seues dues víctimes.






*****

.....El amor se resiste a desaparecer entre la niebla, a extinguirse sin pena ni gloria en las batallas campales de la vida. Aquí el poeta muestra uno de los enigmas del amor. No se compone sólo de un sentimiento noble de procurar el bien del amado y de otro sentimiento de atracción. El amor es un cóctel de emociones, imágenes dispersas por el tiempo, es un caleidoscopio de la historia. En él está alojado no sólo el destino del hombre individual o la mujer de carne, lluvia y sexo. No sólo el destino de una mujer que busca protección o brindar el afecto a su elegido. El trauma de la especie es que el amor es siempre colectivo. El amor sólo es individual cuando permanece clandestino. En el instante mismo en que se hace público, al compartirse se muestra vencedor. Pero no hay vencedores y vencidos. Sólo está el propósito genético de perpetuar la especie, aunque sea a costa de uno mismo, o la necesidad más imperante de abandonar la soledad. Por ello es peligroso amar a plena luz. Siempre es más cauteloso, amar bajo los rasgos de la luna. Porque hay un sapo grande que espera sin cansarse el momento voraz para saltar y devorar sin miedo a sus dos víctimas.





Ana Muela Sopeña


GARLANDA DE NEU A L'ONA ESMORTEÏDA DEL DESIG

*
La
llantieta
de
la
nit
dóna
-cresol
o
nimbe-
una
aureola
tafanera
de
pàl•lid
llum
per
al
viatge
al
dellà
de
les
ombres…


Pere Bessó
Inèdit, 5 juliol 2011





GUIRNALDA DE NIEVE EN LA OLA AMORTECIDA DEL DESEO

La
lamparilla
de
la
noche
da
-candil
o
nimbo-
una
aureola
fisgona
de
pálida
luz
para
el
viaje
más
allá
de
las
sombras…


Pere Bessó
Inèdit, 5 juliol 2011


*****

.....El poeta coneix el camí, sap que és dur i ombrívol i es deté enigmàtic davant de la llàntia de llum que li ajudarà a aconseguir el seu objectiu. No perdre en la trivialitat dionisiaca el seu centre primordial. No perdre en la trivialitat titànica el seu vòrtex de l'ànima. No perdre's, en una paraula, devorat per les ombres de la sendera. El poeta coneix la duresa del trajecte i no oblida en el seu equipatge la llumeneta que li ajudarà en la consecució de la seua meta. Contrast d'oposats en aquest poema breu que es desenvolupa en cascada. La recerca incessant, enmig d'una existència amb moltes foscors.



*****

.....El poeta conoce el camino, sabe que es duro y sombrío y se detiene enigmático en la lámpara de luz que le ayudará a conseguir su objetivo. No perder en la trivialidad dionisiaca su centro primordial. No perder en la trivialidad titánica su vórtice del alma. No perderse, en una palabra, devorado por las sombras del sendero. El poeta conoce la dureza del trayecto y no olvida en su equipaje la lamparita que le ayudará en la consecución de su meta. Contraste de opuestos en este poema breve que se desarrolla en cascada. La búsqueda incesante, en medio de una existencia con muchas oscuridades.





Ana Muela Sopeña