VÍMET

*
El somni del gat
és l'antídot de l'absència
dins de la panera.


Pere Bessó
De Llibre dels haikus, 2010


*****

MIMBRE

El sueño del gato
es el antídoto de la ausencia
en la canastilla.


Pere Bessó
De El libro de los haikus, 2010

*****

.....El món dels gats és sempre fascinant. En mirar la respiració d'un gat sembla que puguem connectar amb l'ànima del món. Entrem en una altra dimensió de l'experiència. En observar un gat quan està dormit ens esmunyim cap al llindar del meravellós. Un lloc en què hom no fa ni pèntol i s'està bé. I és que hi ha éssers que són mestres en l'art de la contemplació. Un d'aqueixos éssers és el gat. Per açò els poetes sempre han sentit una fascinació pels gats. El poeta necessita per a escriure poesia, no meres idees sinó un estat interior on la paraula esdevinga riu. Per açò poesia i món oníric dels gats han estat sempre units. Els gats són grans mestres dels humans. Per açò continuen acompanyant-nos tants segles, des de la seua domesticació a l'antic Egipte.

.....El mundo de los gatos es siempre fascinante. Mirando la respiración de un gato parece que podemos conectar con el alma del mundo. Entramos en otra dimensión de la experiencia. Observando a un gato cuando está dormido nos deslizamos hacia el umbral de lo maravilloso. Un lugar donde no haciendo nada se está bien. Y es que hay seres que son maestros en el arte de la contemplación. Uno de esos seres es el gato. Por eso los poetas siempre han sentido una fascinación por los gatos. El poeta necesita para escribir poesía, no meras ideas sino un estado interior donde la palabra se convierta en río. Por ello poesía y mundo onírico de los gatos siempre han estado unidos. Los gatos son grandes maestros de los humanos. Por ello llevan acompañándonos tantos siglos, desde su domesticación en el antiguo Egipto.

Ana Muela Sopeña

ARANYÓ

*
Per a Sofía Rodríguez García


Fruita de llop vell
l'aranyó a la teua falda
al bosc del mai més.


Pere Bessó
De Llibre dels haikus, 2009


*****

ENDRINA

Para Sofía Rodríguez García


Fruta de lobo viejo
la endrina en tu halda
en el bosque del nunca más.


Pere Bessó
De Llibre dels haikus, 2009

*****

.....En el territori dels contes la realitat i el somni s'entreteixeixen. L'home que ha aconseguit els anys del bosc visualitza dones naturalesa que habiten en paradisos secrets amb aranyons. Allí les dones no connecten amb l'amor romàntic, simplement són les protectores de la Terra, dels deves, els esperits dels arbres. Quan un home imagina o recorda aquestes dones arquetípiques ja no espera gens personal, només sentir-se un amb la Mare Naturalesa. Aqueixa connexió divina i còsmica li protegeixen de les ombres encara que el preu que haja de pagar per la protecció siga l'acceptació de la seua solitud.


*****

.....En el territorio de los cuentos la realidad y el sueño se entretejen. El hombre que ha alcanzado los años del bosque visualiza mujeres naturaleza que habitan en paraísos secretos con endrinas. Allí las mujeres no conectan con el amor romántico, simplemente son las protectoras de la Tierra, de los devas, de los espíritus de los árboles. Cuando un hombre imagina o recuerda a estas mujeres arquetípicas ya no espera nada personal, sólo sentirse uno con la Madre Naturaleza. Esa conexión divina y cósmica le protege de las sombras aunque el precio que deba pagar por la protección sea la aceptación de su soledad.

Ana Muela Sopeña

DESTERRAMENT

*
Des del mar a mi destierro
la tierra es extraña
María Teresa Espasa


Al cim de l'alé
la dona de setí dorm
un desig d'arena


Pere Bessó
De Llibre dels haikus, 2009


*****

DESTIERRO

Des del mar a mi destierro
la tierra es extraña
María Teresa Espasa


En cima del aliento
mujer de satén duerme
un deseo de arena


Pere Bessó
Del libro de los haikus, 2009


*****

.....La imatge de la dona dormint recorda l'arquetip de la bella dorment, però aquesta vegada no espera la besada d'amor que la despertarà a la vida i a la llum, aquesta vegada el seu somni s'entremescla amb la solitud de l'arena del desert. Dorm i l'única cosa que li espera és el no-res, la desolació, una realitat sense aigua. Ací, els versos del poeta s'erigeixen despietats obrint-se pas a través de la bellesa, però mostren només la cara solitària de l'existència. Tanta bellesa i només un desig d'arena a l'altre costat. Després del somni la solitud. Possibilitats infinites podrien obrir-s'hi després del somni de setí, però tan sols un desig d'arena espera...


*****

.....La imagen de la mujer durmiendo recuerda al arquetipo de la bella durmiente, pero esta vez no espera el beso de amor que la despertará a la vida y a la luz, esta vez su sueño se entremezcla con la soledad de la arena del desierto. Duerme y lo único que le espera es la nada, la desolación, una realidad sin agua. Aquí, los versos del poeta se erigen despiadados abriéndose paso a través de la belleza, pero muestran sólo la cara solitaria de la existencia. Tanta belleza y sólo un deseo de arena al otro lado. Después del sueño la soledad. Posibilidades infinitas podrían abrirse después del sueño de satén, pero únicamente un deseo de arena aguarda...

Ana Muela Sopeña

L'HORT DE LA INFANTESA

*
Letargia verda:
la memòria reviu,
cua de sargantana.


Pere Bessó
De Llibre dels haikus, 2009


*****

EL HUERTO DE LA NIÑEZ

Letargo verde:
la memoria revive,
cola de lagartija.


Pere Bessó
De Llibre dels haikus, 2009


*****

.....Amb només tres versos el poema aconsegueix recrear un món sencer. La infància entremaliada quan tallàvem la cua de les sargantanes per a observar si després els tornava a créixer. Passeigs sense temps amb els amics. Entre rius i arbustos, en jardins plens de sol. Amb només tres versos una imatge retrospectiva, un paradís complet portat de bell nou a la memòria. I aqueixa sensació de cavalcar amb el temps sense el temps. Un temps sense temps on érem els prínceps de les nostres brivallades. Aquest poema m'ha fet recordar quan jo tenia deu anys. Em pujava als arbres amb la meua millor amiga, robàvem maduixes de l'hort del col·legi de les monges on jo estudiava, gaudia a tot estirar d'allò senzill, em menjava els pètals i els pistils de les flors...
Un poema que actua com a mantra, donant la pau i l'alegria dels primers anys.

*****

.....En sólo tres versos el poema consigue recrear un mundo entero. La infancia traviesa cuando cortábamos la cola a las lagartijas para observar si luego les volvía a crecer. Paseos sin tiempo con los amigos. Entre ríos y árboles, en jardines llenos de sol. Subiéndonos a los árboles. En sólo tres versos una imagen retrospectiva, un paraíso completo traído de nuevo a la memoria. Y esa sensación de cabalgar con el tiempo sin el tiempo. Un tiempo sin tiempo donde éramos los príncipes de nuestras travesuras. Este poema me ha hecho recordar cuando yo tenía diez años. Me subía a los árboles con mi mejor amiga, robábamos fresas del huerto del colegio de las monjas donde yo estudiaba, disfrutaba de todo lo más sencillo, me comía los pétalos y los pistilos de las flores. Un poema que actúa como un mantra, dando la paz y la alegría de los primeros años.

Ana Muela Sopeña