*
el vent
sacsant com una lona de sang
Arif Berberoğlu
Jo naixí de les cendres del regne del desamor
com un príncep feixuc de conte de fades caiguí
No ultrapasse l’amor
en aquesta terra de foc i rèptils
la flor més noble de les roses de l’infern
tocà el vent de muntanya
aquest poema aïllat dels teus ulls vigila
el rierol fosc al paratge dels àlbers
el fi dolor de la consciència polsegosa dels camins
cremant la pólvora d’amor,
immersió de pluja en xanques d’aigua
el cor maragda de la pluja per aquella dona
gitada en un vellut de flors estranyes
balada en boca de l’abisme
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*****
DESPUÉS DEL AMOR LA BALADA
el viento
sacudiendo como una lona de sangre
Arif Berberoğlu
Yo nací de las cenizas del reino del desamor
como un príncipe torpe de cuento de hadas me caí
No pase el amor
en esta tierra de fuego y reptiles
la flor más noble de las rosas del infierno
tocó el viento de montaña
este poema aislado de tus ojos vigila
el arroyo obscuro en el paraje de los álamos
el fino dolor de la conciencia polvorienta de los caminos
ardiendo la pólvora del amor,
inmersión de la lluvia en zanjas de agua
el corazón esmeralda de la lluvia para la mujer
echada en un terciopelo de flores extrañas
balada en la boca del abismo
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*****
La caiguda en l'abisme després de conèixer el paradís de l'amor, on la connexió amb elcreat és absoluta, esdevé turment de l'abisme. La pèrdua dels privilegisromàntics de l'amant triat es converteix en tortura. Un rumb fosc s'obri apartir del moment del desamor. Ella continua en la seua ruta. Ell vigila laruta de la dama, com si la vigilància li procurara serenitat en ladesesperació. Aquest poema és com un joc de nines russes. D'una banda hi ha lahistòria individual que el jo líric del poeta narra en clau onírica. Amor idesamor. Aqueixa és la nina més petiteta. La Matrioshka de l'interior del joc ide la consciència. D'altra banda hi ha d'altres nines russes o Matrioshkasque representen els arquetips de l'inconscient col·lectiu. Amor i desamor se succeixendurant dècades, segles, mil·lennaris, eres. Potser perquè també els animalsenganyen les seues preses. I els homes i dones aspiren a la condició d'humans,però encara vibren amb el comportament evolutiu dels rèptils i delsprimats. Potser hàgem arribat al nivell dels antropoides, però no gaire més.Ací tot es converteix en fum. En realitat, el poema ens parla d'una realitatindividual i d'una realitat col·lectiva. Sembla tot molt senzill, però no.L'abisme no és només una condició psicològica d'un home en particular. L'abismeés la condició sociològica de tota l'espècie. L'espècie homo sapiens ha caiguten una condició terrible on els animals que repten s'han allotjat en el nostrecervell. El cervell reptilià viu en el nostre interior i senzillament devorala màgia. Perquè una vegada transcorregut el temps de la passió ve el fossatfosc. Els depredadors no solament estan en l'exterior de la ciutat emmurallada.Els depredadors s'allotgen en la nostra psique i destrueixen o tendeixen adestruir tot el que toquen. Hi ha un moment just abans de la caiguda enl'abisme. És el moment de la música. Podem anomenar-lo balada o melodia osenzillament sons d'amants en festeig. Aqueix instant prenupcial ha de ser etern.Altrament tot el cicle torna a començar com en una eterna tornadaon la salvació és impossible malgrat els esforços del nàufrag per aagarrar-se a la seua taula o del guerrer per a no perdre la batalla en lluitacontra el drac.
*****
La caída en el abismo tras conocer el paraíso del amor, donde la conexión con lo creado es absoluta, deviene tormento del abismo. La pérdida de los privilegios románticos del amante elegido se convierte en tortura. Un rumbo oscuro se abre a partir del momento del desamor. Ella continúa en su ruta. Él vigila la ruta de la dama, como si la vigilancia le procurara serenidad en la desesperación. Este poema es como un juego de muñecas rusas. Por una parte está la historia individual que el yo lírico del poeta narra en clave onírica. Amor y desamor. Esa es la muñeca más pequeñita. La Matrioska del interior del juego y de la conciencia. Por otra parte existen otras muñecas rusas o Matrioskas que representan los arquetipos del inconsciente colectivo. Amor y desamor se suceden durante décadas, siglos, milenios, eras. Quizás porque también los animales engañan a sus presas. Y los hombres y mujeres aspiran a la condición de humanos, pero todavía vibran con el comportamiento evolutivo de los reptiles y de los primates. Quizás hayamos llegado al nivel de los antropoides, pero no mucho más. Aquí todo se convierte en humo. En realidad, el poema nos habla de una realidad individual y de una realidad colectiva. Parece todo muy sencillo, pero no. El abismo no es sólo una condición psicológica de un hombre en particular. El abismo es la condición sociológica de toda la especie. La especie homo sapiens ha caído en una condición terrible donde los animales que reptan se han alojado en nuestro cerebro. El cerebro reptiliano vive en nuestro interior y sencillamente devora la magia. Porque una vez transcurrido el tiempo de la pasión viene el foso oscuro. Los depredadores no sólo están en el exterior de la ciudad amurallada. Los depredadores se alojan en nuestra psique y destruyen a tienden a destruir todo lo que tocan. Hay un momento justo anterior a la caída en el abismo. Es el momento de la música. Podemos llamarle balada o melodía o simplemente sonidos de amantes en cortejo. Ese instante prenupcial ha de ser eterno. De otro modo todo el ciclo vuelve a comenzar como en un eterno retorno donde la salvación es imposible a pesar de los esfuerzos del náufrago para agarrarse a su tabla o del guerrero para no perder la batalla en lucha contra el dragón.
Ana Muela Sopeña
Mostrando entradas con la etiqueta Aigües turques. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Aigües turques. Mostrar todas las entradas
lunes, 27 de febrero de 2012
jueves, 25 de agosto de 2011
LA PEDRA D'ESMOLAR
*
La vida és una pedra d’esmolar que s’agusa
pels camins d’alguns
Bedrettin Aykin
I
El nom del dolor associat al so dels salzes del riu de la infantesa. Què dir en aquest poema: el teu coltell per a la fràgil flor d’ametller, la primera llum del matí muda el dolor en ira, la foscor m’esglaia per a dibuixar un bosc d’udols en la meua veu, s’afig al bescoll de la soledat la massacre del desamor i oblide els ocells i la panereta d’aigua, avance el cap davant dels ulls del caçador salvatge, l’amor és per a mi ira, he anihilat amb ira el meu dolor i en el seu lloc escric el nom de la Nina Hagen…
II
un pujol nevat en un pou fosc sense fons, cega petjada de veu, cap acer per al cotó blanc…
III
fermentar els sucs en la porta oberta del cor desassistit
per al reg del babol del temps en la pèrdua del sentit, en la pell que manté la traça de l’incendi de tots els focs en la més exquisita randa del no-res compartint el buit, la renda a despit de les cambres del cor
IV
No cal que reverencies les brases. El foc vell encara és foc.
V
L’amor al pare és consum de dos, pols de tristesa.
VI
El carrer desert és una absència púrpura en el rostre xop de la pluja exsangüe.
VII
Les teues mans dormen en la gola de tots els camins. I les alces per a trencar l’alibi nocturn d’aquest poema.
VIII
Un desamor silenciós com les cortines que amortallen el refilet dels ocells morts apaivaga la vida.
IX
Aleshores apagar la llum és la manera de donar aixopluc als ulls extingits, de calar foc al pal de gall capó al corral de la tardor.
X
La seda a la llar embolcalla el desig al voltant del foc i assetja l’enfiladissa del descrèdit d’amor: draps de cuina oliosos on abans plomes de vellut, llavis de febre, pètals de lava bombollant a la mateixa olla.
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
La vida és una pedra d’esmolar que s’agusa
pels camins d’alguns
Bedrettin Aykin
I
El nom del dolor associat al so dels salzes del riu de la infantesa. Què dir en aquest poema: el teu coltell per a la fràgil flor d’ametller, la primera llum del matí muda el dolor en ira, la foscor m’esglaia per a dibuixar un bosc d’udols en la meua veu, s’afig al bescoll de la soledat la massacre del desamor i oblide els ocells i la panereta d’aigua, avance el cap davant dels ulls del caçador salvatge, l’amor és per a mi ira, he anihilat amb ira el meu dolor i en el seu lloc escric el nom de la Nina Hagen…
II
un pujol nevat en un pou fosc sense fons, cega petjada de veu, cap acer per al cotó blanc…
III
fermentar els sucs en la porta oberta del cor desassistit
per al reg del babol del temps en la pèrdua del sentit, en la pell que manté la traça de l’incendi de tots els focs en la més exquisita randa del no-res compartint el buit, la renda a despit de les cambres del cor
IV
No cal que reverencies les brases. El foc vell encara és foc.
V
L’amor al pare és consum de dos, pols de tristesa.
VI
El carrer desert és una absència púrpura en el rostre xop de la pluja exsangüe.
VII
Les teues mans dormen en la gola de tots els camins. I les alces per a trencar l’alibi nocturn d’aquest poema.
VIII
Un desamor silenciós com les cortines que amortallen el refilet dels ocells morts apaivaga la vida.
IX
Aleshores apagar la llum és la manera de donar aixopluc als ulls extingits, de calar foc al pal de gall capó al corral de la tardor.
X
La seda a la llar embolcalla el desig al voltant del foc i assetja l’enfiladissa del descrèdit d’amor: draps de cuina oliosos on abans plomes de vellut, llavis de febre, pètals de lava bombollant a la mateixa olla.
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*****
LA PIEDRA DE AFILAR
La vida es una piedra de afilar que se aguza
por los caminos de algunos
Bedrettin Aykin
I
El nombre del dolor asociado al sonido de los sauces del río de la niñez. Qué decir en este poema: tu cuchillo para la frágil flor de almendro, la primera luz de la mañana muda el dolor en ira, la obscuridad me asusta para dibujar un bosque de aullidos en mi voz, se añade al pescuezo de la soledad la masacre del desamor y olvido los pájaros y la cucaracha de agua, adelanto la cabeza ante los ojos del cazador salvaje, el amor es para mí ira, he aniquilado con ira mi dolor y en su lugar escribo el nombre de Nina Hagen…
II
Una colina nevada en un pozo obscuro sin fondo, ciega pisada de voz, ningún acero para el algodón blanco…
III
Fermentar los jugos en la puerta abierta del corazón desasistido para el riego de la amapola del tiempo en la pérdida del sentido, en la piel que mantiene la huella del incendio de todos los fuegos en la más exquisita randa de la nada compartiendo el vacío, la renta a despecho de las cámaras del corazón.
IV
No has de reverenciar las brasas. El fuego viejo todavía es fuego.
V
El amor al padre es consumo de dos, polvo de tristeza.
VI
La calle desierta es una ausencia púrpura en el rostro empapado de la lluvia exangüe.
VII
Tus manos duermen en la garganta de todos los caminos. Y las alzas para romper la coartada nocturna de este poema.
VIII
Un desamor silencioso como las cortinas que amortajan el trino de los pájaros muertos apacigua la vida.
IX
Entonces apagar la luz es la manera de dar cobijo a los ojos extinguidos, de calar fuego al palo de gallo capón en el corral del otoño.
X
La seda en el hogar envuelve el deseo alrededor del fuego y asedia la enredadera del descrédito de amor: trapos de cocina aceitosos donde antes plumas de terciopelo, labios de fiebre, pétalos de lava burbujeando en la misma olla…
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*****
.....El desamor pot viure's com un pacte amb la mort, amb la desídia, amb l'avorriment i l'estancament, però també com una obertura a la vida bella i vertadera. Ací, les imatges que el poeta empra per a parlar d'aqueix estat de desamor són una passió delirant. Desborden vida, força, creació. La vida i la mort s'entremesclen amb una inusitada bellesa. En llegir aquests versos experimente l'existència com un miracle que no podem malgastar. És cert que el desamor ens acosta a la mort, però aqueixa mort, si permetem que ens inunde amb la seua sensació d'imminent perill i dissolució de l'ego, pot actuar com un despertador de la consciència que ens faça mirar el paisatge amb major intensitat. Cada imatge d'aquest poema dividit en deu fragments de prosa poètica em porta pels congosts de la bogeria poètica. Aquest poema és un viatge de vibrants possibilitats pels precipicis del desamor. Un passeig per la corda del funambulista que un dia tocà el sòl amb els peus i els núvols amb el cap. M'ha cridat molt l'atenció el fragment vuitè d'aquest poema. Aqueixos ocells que cantaven amb els seus refilets, la cortina que els amortalla... Aquestes metàfores i imatges poètiques tenen una força transformadora. Ens permeten reflexionar profundament sobre l'existència i les seues estranyes convencions.
La vida es una piedra de afilar que se aguza
por los caminos de algunos
Bedrettin Aykin
I
El nombre del dolor asociado al sonido de los sauces del río de la niñez. Qué decir en este poema: tu cuchillo para la frágil flor de almendro, la primera luz de la mañana muda el dolor en ira, la obscuridad me asusta para dibujar un bosque de aullidos en mi voz, se añade al pescuezo de la soledad la masacre del desamor y olvido los pájaros y la cucaracha de agua, adelanto la cabeza ante los ojos del cazador salvaje, el amor es para mí ira, he aniquilado con ira mi dolor y en su lugar escribo el nombre de Nina Hagen…
II
Una colina nevada en un pozo obscuro sin fondo, ciega pisada de voz, ningún acero para el algodón blanco…
III
Fermentar los jugos en la puerta abierta del corazón desasistido para el riego de la amapola del tiempo en la pérdida del sentido, en la piel que mantiene la huella del incendio de todos los fuegos en la más exquisita randa de la nada compartiendo el vacío, la renta a despecho de las cámaras del corazón.
IV
No has de reverenciar las brasas. El fuego viejo todavía es fuego.
V
El amor al padre es consumo de dos, polvo de tristeza.
VI
La calle desierta es una ausencia púrpura en el rostro empapado de la lluvia exangüe.
VII
Tus manos duermen en la garganta de todos los caminos. Y las alzas para romper la coartada nocturna de este poema.
VIII
Un desamor silencioso como las cortinas que amortajan el trino de los pájaros muertos apacigua la vida.
IX
Entonces apagar la luz es la manera de dar cobijo a los ojos extinguidos, de calar fuego al palo de gallo capón en el corral del otoño.
X
La seda en el hogar envuelve el deseo alrededor del fuego y asedia la enredadera del descrédito de amor: trapos de cocina aceitosos donde antes plumas de terciopelo, labios de fiebre, pétalos de lava burbujeando en la misma olla…
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*****
.....El desamor pot viure's com un pacte amb la mort, amb la desídia, amb l'avorriment i l'estancament, però també com una obertura a la vida bella i vertadera. Ací, les imatges que el poeta empra per a parlar d'aqueix estat de desamor són una passió delirant. Desborden vida, força, creació. La vida i la mort s'entremesclen amb una inusitada bellesa. En llegir aquests versos experimente l'existència com un miracle que no podem malgastar. És cert que el desamor ens acosta a la mort, però aqueixa mort, si permetem que ens inunde amb la seua sensació d'imminent perill i dissolució de l'ego, pot actuar com un despertador de la consciència que ens faça mirar el paisatge amb major intensitat. Cada imatge d'aquest poema dividit en deu fragments de prosa poètica em porta pels congosts de la bogeria poètica. Aquest poema és un viatge de vibrants possibilitats pels precipicis del desamor. Un passeig per la corda del funambulista que un dia tocà el sòl amb els peus i els núvols amb el cap. M'ha cridat molt l'atenció el fragment vuitè d'aquest poema. Aqueixos ocells que cantaven amb els seus refilets, la cortina que els amortalla... Aquestes metàfores i imatges poètiques tenen una força transformadora. Ens permeten reflexionar profundament sobre l'existència i les seues estranyes convencions.
*****
.....El desamor puede vivirse como un pacto con la muerte, con la desidia, con el aburrimiento y el estancamiento, pero también como un apertura a la vida bella y verdadera. Aquí, las imágenes que el poeta emplea para hablar de ese estado de desamor son una pasión delirante. Desbordan vida, fuerza, creación. La vida y la muerte se entremezclan con una inusitada hermosura. Al leer estos versos experimento la existencia como un milagro que no podemos desperdiciar. Es cierto que el desamor nos acerca a la muerte, pero esa muerte, si permitimos que nos inunde con su sensación de inminente peligro y disolución del ego, puede actuar como un despertador de la conciencia que nos haga mirar el paisaje con mayor intensidad. Cada imagen de este poema dividido en diez fragmentos de prosa poética me lleva por los desfiladeros de la locura poética. Este poema es un viaje de vibrantes posibilidades por los precipicios del desamor. Un paseo por la cuerda del funambulista que un día tocó el suelo con los pies y las nubes con su cabeza. Me ha llamado mucho la atención el fragmento octavo de este poema. Esos pájaros que cantaban con sus trinos, la cortina que los amortaja...Estas metáforas e imágenes poéticas tienen una fuerza transformadora. Nos permiten reflexionar hondamente sobre la existencia y sus extrañas convenciones.
.....El desamor puede vivirse como un pacto con la muerte, con la desidia, con el aburrimiento y el estancamiento, pero también como un apertura a la vida bella y verdadera. Aquí, las imágenes que el poeta emplea para hablar de ese estado de desamor son una pasión delirante. Desbordan vida, fuerza, creación. La vida y la muerte se entremezclan con una inusitada hermosura. Al leer estos versos experimento la existencia como un milagro que no podemos desperdiciar. Es cierto que el desamor nos acerca a la muerte, pero esa muerte, si permitimos que nos inunde con su sensación de inminente peligro y disolución del ego, puede actuar como un despertador de la conciencia que nos haga mirar el paisaje con mayor intensidad. Cada imagen de este poema dividido en diez fragmentos de prosa poética me lleva por los desfiladeros de la locura poética. Este poema es un viaje de vibrantes posibilidades por los precipicios del desamor. Un paseo por la cuerda del funambulista que un día tocó el suelo con los pies y las nubes con su cabeza. Me ha llamado mucho la atención el fragmento octavo de este poema. Esos pájaros que cantaban con sus trinos, la cortina que los amortaja...Estas metáforas e imágenes poéticas tienen una fuerza transformadora. Nos permiten reflexionar hondamente sobre la existencia y sus extrañas convenciones.
*
*
Ana Muela Sopeña
domingo, 6 de marzo de 2011
SENYALS D'HIVERN
*
No hi ha remei per al dolor pregon
a l’edat circular de la nostàlgia.
Faruk Nafiz Çamlibel
Tal volta ja és hora del poema
que cante els estralls de l’amor en l’última platja
on la riba s’ofereix al vent
i al moll dels somnis,
a l’opacitat del badall
a la mida d’una tristesa infinita
la galta aclaparada del coixinet del batec creix en dolor
com els versos dels cudols de Thomas Campbell
(les pedres d’or del cor)
que s'amollen als apozemes de l’hivern,
als brots dels raigs de sang de les neus
[A poc a poc mustiga la ferida que apareix
al peu de les roques,
la soledat del dolor
a poc a poc es mou com una ploma de gralla
en l’edredó de l’esquena,
la carrèga de pedres lentes de l’alé
al bell començament,
com entendre que cada día escrivim la tara del dolor!
flor nafrada al peu de les roques,
aquest dolor de la soledat,
pluja als llavis la rosa el bes, les marques
del fuet de la seua boca]
que són roses roges
i floreixen en el nostre camí d’agulles
de branques blanquejades
(el desig de boira en una immensa mar
de magnòlies de llençols i ones blanques)
del color del rovell en l’aigua embassada
que coneix llocs
on els records són boscos de falgueres tristes
i les fulles de l’arbre que resisteix
mai no il•luminen rosecs pareguts,
idèntica llum pàl•lida en l’horitzó,
milers de sabors una sola fruita
de la branca més alta de la posta de sol,
monolítica en la natura de la pena,
(esparses ja les flors tardorejades de les aus de dol
en l’espill foradat de la luxúria que mai no navegà)
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
SEÑALES DE INVIERNO
No hi ha remei per al dolor pregon
a l’edat circular de la nostàlgia.
Faruk Nafiz Çamlibel
Tal volta ja és hora del poema
que cante els estralls de l’amor en l’última platja
on la riba s’ofereix al vent
i al moll dels somnis,
a l’opacitat del badall
a la mida d’una tristesa infinita
la galta aclaparada del coixinet del batec creix en dolor
com els versos dels cudols de Thomas Campbell
(les pedres d’or del cor)
que s'amollen als apozemes de l’hivern,
als brots dels raigs de sang de les neus
[A poc a poc mustiga la ferida que apareix
al peu de les roques,
la soledat del dolor
a poc a poc es mou com una ploma de gralla
en l’edredó de l’esquena,
la carrèga de pedres lentes de l’alé
al bell començament,
com entendre que cada día escrivim la tara del dolor!
flor nafrada al peu de les roques,
aquest dolor de la soledat,
pluja als llavis la rosa el bes, les marques
del fuet de la seua boca]
que són roses roges
i floreixen en el nostre camí d’agulles
de branques blanquejades
(el desig de boira en una immensa mar
de magnòlies de llençols i ones blanques)
del color del rovell en l’aigua embassada
que coneix llocs
on els records són boscos de falgueres tristes
i les fulles de l’arbre que resisteix
mai no il•luminen rosecs pareguts,
idèntica llum pàl•lida en l’horitzó,
milers de sabors una sola fruita
de la branca més alta de la posta de sol,
monolítica en la natura de la pena,
(esparses ja les flors tardorejades de les aus de dol
en l’espill foradat de la luxúria que mai no navegà)
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
SEÑALES DE INVIERNO
Hasretin tükenmez yaşın dinse de.
No hay remedio para el dolor profundo
No hay remedio para el dolor profundo
a la edad circular de la nostalgia.
Faruk Nafiz Çamlibel
Quizá ya es hora del poema
que cante los estragos del amor en la última playa
donde la orilla se ofrece al viento
y al muelle de los sueños,
a la opacidad del bostezo
a la medida de una tristeza infinita
la mejilla agobiada de la almohadilla del latido
crece en dolor,
como los versos de los guijarros de Thomas Campbell
(las piedras de oro del corazón)
que se entregan a las pócimas del invierno,
a los brotes de los caños de sangre de las nieves
[Lentamente aja la herida que aparece
al pie de las rocas,
la soledad del dolor
lentamente se mueve como una pluma de grajo
en el edredón de la espalda,
la carga de piedras lentas del aliento al principio,
cómo entender que cada día escribimos la tara del dolor!
flor herida al pie de las rocas,
este dolor de la soledad,
lluvia en los labios la rosa el beso, las marcas
del látigo de su boca]
que son rosas rojas
y florecen en nuestro camino de agujas
de ramas blanqueadas
(el deseo de niebla en una inmensa mar
de magnolias de sábanas y olas blancas)
del color de la roya en el agua encharcada
que conoce lugares
donde los recuerdos son bosques de helechos tristes
y las hojas del árbol que resiste nunca iluminan
resquemores parejos,
idéntica luz pálida en el horizonte,
miles de sabores una sola fruta
de la rama más alta de la puesta del sol,
monolítica en la naturaleza de la pena,
(dispersas ya las flores otoñadas de las aves de luto
en el espejo manirroto de la lujuria que nunca navegó)
Faruk Nafiz Çamlibel
Quizá ya es hora del poema
que cante los estragos del amor en la última playa
donde la orilla se ofrece al viento
y al muelle de los sueños,
a la opacidad del bostezo
a la medida de una tristeza infinita
la mejilla agobiada de la almohadilla del latido
crece en dolor,
como los versos de los guijarros de Thomas Campbell
(las piedras de oro del corazón)
que se entregan a las pócimas del invierno,
a los brotes de los caños de sangre de las nieves
[Lentamente aja la herida que aparece
al pie de las rocas,
la soledad del dolor
lentamente se mueve como una pluma de grajo
en el edredón de la espalda,
la carga de piedras lentas del aliento al principio,
cómo entender que cada día escribimos la tara del dolor!
flor herida al pie de las rocas,
este dolor de la soledad,
lluvia en los labios la rosa el beso, las marcas
del látigo de su boca]
que son rosas rojas
y florecen en nuestro camino de agujas
de ramas blanqueadas
(el deseo de niebla en una inmensa mar
de magnolias de sábanas y olas blancas)
del color de la roya en el agua encharcada
que conoce lugares
donde los recuerdos son bosques de helechos tristes
y las hojas del árbol que resiste nunca iluminan
resquemores parejos,
idéntica luz pálida en el horizonte,
miles de sabores una sola fruta
de la rama más alta de la puesta del sol,
monolítica en la naturaleza de la pena,
(dispersas ya las flores otoñadas de las aves de luto
en el espejo manirroto de la lujuria que nunca navegó)
*
*
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
*
.....Aquest poema és una dansa entre l'amor i la soledat, entre l'aïllament i la luxúria que fusiona no solament els cossos i les ànimes sinó l'ésser amb la vida que batega a l'interior del poema, a l'interior de l'orgasme que copula amb tota la naturalesa i l'univers. I és que ens movem sempre en una línia contínua entre el terror de ser-hi a soles i l'alegria de la trobada. Però a cada trobada succeeix un desencontre i a cada estigma de soledat acudeix més tard el coneixement de l'altre. És un misteri aquest vaivé a què estem exposats. És alguna cosa estranya, bella i terrorífica alhora. En l'hivern podem recordar les cites de la primavera de la nostra vida, però també els túnels i els forats negres en què hem caigut per causa de l'amor apassionat. En l'hivern de la vida la saviesa substitueix la passió i una sensació agredolça ens envaeix. Serà la bellesa imperible de la poesia l'amant que ve a saludar-nos després de ser despullats de la il·lusió de l'amor? M'atrevisc a respondre afirmativament aquest interrogant profund. I és que només en la trobada mística la carn no pot veure's desproveïda d'il·lusió. La poesia és un lloc adequat per a protegir-se dels vaivens del temps i dels capritxos de les hormones que avui ens fan sentir-nos bé i demà en un infern.
.....Aquest poema és una dansa entre l'amor i la soledat, entre l'aïllament i la luxúria que fusiona no solament els cossos i les ànimes sinó l'ésser amb la vida que batega a l'interior del poema, a l'interior de l'orgasme que copula amb tota la naturalesa i l'univers. I és que ens movem sempre en una línia contínua entre el terror de ser-hi a soles i l'alegria de la trobada. Però a cada trobada succeeix un desencontre i a cada estigma de soledat acudeix més tard el coneixement de l'altre. És un misteri aquest vaivé a què estem exposats. És alguna cosa estranya, bella i terrorífica alhora. En l'hivern podem recordar les cites de la primavera de la nostra vida, però també els túnels i els forats negres en què hem caigut per causa de l'amor apassionat. En l'hivern de la vida la saviesa substitueix la passió i una sensació agredolça ens envaeix. Serà la bellesa imperible de la poesia l'amant que ve a saludar-nos després de ser despullats de la il·lusió de l'amor? M'atrevisc a respondre afirmativament aquest interrogant profund. I és que només en la trobada mística la carn no pot veure's desproveïda d'il·lusió. La poesia és un lloc adequat per a protegir-se dels vaivens del temps i dels capritxos de les hormones que avui ens fan sentir-nos bé i demà en un infern.
*
*****
*
.....Este poema es una danza entre el amor y la soledad, entre el aislamiento y la lujuria que fusiona no sólo los cuerpos y las almas sino al ser con la vida que late en el interior del poema, en el interior del orgasmo que copula con toda la naturaleza y el universo. Y es que nos movemos siempre en una línea continua entre el terror de estar solos y la alegría del encuentro. Pero a cada encuentro sucede un desencuentro y a cada estigma de soledad acude más tarde el conocimiento del otro. Es un misterio este vaivén al que estamos expuestos. Es algo extraño, bello y terrorífico a la vez. En el invierno podemos recordar las citas de la primavera de nuestra vida, pero también los túneles y los agujeros negros en los que hemos caído por causa del amor apasionado. En el invierno de la vida la sabiduría sustituye a la pasión y una sensación agridulce nos invade. ¿Será la belleza imperecedera de la poesía el amante que viene a saludarnos después de ser despojados de la ilusión del amor? Me atrevo a contestar afirmativamente a este interrogante profundo. Y es que sólo en el encuentro místico la carne no puede verse desprovista de ilusión. La poesía es un lugar adecuado para protegerse de los vaivenes del tiempo y de los caprichos de las hormonas que hoy nos hacen sentirnos bien y mañana en un infierno.
Ana Muela Sopeña
Ana Muela Sopeña
martes, 15 de febrero de 2011
GALATA KULESI
*
Contra el vent el so de la torre de Gàlata
Sevgi Köse
Gàlata guarda el cudol dels segles per a despertar el nin de drap de la nostra civilització.
Gàlata tanca al capvespre els ecos de la vida perquè el presoner de les anòmies veja com les flors de la nit –geranis i violes- obrin les seues faldes i ens mostren els seus somnis.
Gàlata descorre les cortines de pluja que separen les ulleres de l'insomne en els esperons de la realitat, com un sol carregat a les esquenes que es cargola a les branques del cep.
lGàlata espolsa els sentits amb el vidre del dolor dels vianants.
Gàlata reconeix els espills que es troben entre els insectes diferents davall de les ales dels ocells que posen el pensament encimalat.
Gàlata devora abstreta la pell de les estrelles caigudes després de la ressaca de raki.
---Si tenies un moment per a visitar els contenidors de la tristesa d'aquesta ciutat...
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
GALATA KULESI
Contra el viento el sonido de la torre de Gálata
Sevgi Köse
Gálata guarda el canto rodado de los siglos para despertar el muñeco de trapo de nuestra civilización.
Gálata cierra al atardecer los ecos de la vida para que el prisionero de las anomias vea cómo las flores de la noche –geranios y violetas- abren sus faldas y nos enseñan sus sueños
Gálata descorre las cortinas de lluvia que separan las ojeras del insomne en los espolones de la realidad, como un sol cargado a las espaldas que se aferra a las ramas de la vid.
lGálata espolvorea los sentidos con el vidrio del dolor de los viandantes.
Gálata reconoce los espejos que se encuentran entre los insectos diferentes bajo las alas de los pájaros que posan el pensamiento encumbrado.
Gálata devora ensimismada la piel de las estrellas caídas tras la resaca de raki.
---Si tienes un momento para visitar los contenedores de la tristeza de esta ciudad...
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
Contra el vent el so de la torre de Gàlata
Sevgi Köse
Gàlata guarda el cudol dels segles per a despertar el nin de drap de la nostra civilització.
Gàlata tanca al capvespre els ecos de la vida perquè el presoner de les anòmies veja com les flors de la nit –geranis i violes- obrin les seues faldes i ens mostren els seus somnis.
Gàlata descorre les cortines de pluja que separen les ulleres de l'insomne en els esperons de la realitat, com un sol carregat a les esquenes que es cargola a les branques del cep.
lGàlata espolsa els sentits amb el vidre del dolor dels vianants.
Gàlata reconeix els espills que es troben entre els insectes diferents davall de les ales dels ocells que posen el pensament encimalat.
Gàlata devora abstreta la pell de les estrelles caigudes després de la ressaca de raki.
---Si tenies un moment per a visitar els contenidors de la tristesa d'aquesta ciutat...
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
GALATA KULESI
Contra el viento el sonido de la torre de Gálata
Sevgi Köse
Gálata guarda el canto rodado de los siglos para despertar el muñeco de trapo de nuestra civilización.
Gálata cierra al atardecer los ecos de la vida para que el prisionero de las anomias vea cómo las flores de la noche –geranios y violetas- abren sus faldas y nos enseñan sus sueños
Gálata descorre las cortinas de lluvia que separan las ojeras del insomne en los espolones de la realidad, como un sol cargado a las espaldas que se aferra a las ramas de la vid.
lGálata espolvorea los sentidos con el vidrio del dolor de los viandantes.
Gálata reconoce los espejos que se encuentran entre los insectos diferentes bajo las alas de los pájaros que posan el pensamiento encumbrado.
Gálata devora ensimismada la piel de las estrellas caídas tras la resaca de raki.
---Si tienes un momento para visitar los contenedores de la tristeza de esta ciudad...
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
*
.....Un recorregut màgic per la ciutat de la memòria. Olors, sabors, textures i colors es congreguen en imatges successives per a recrear un temps sense temps per aquests carrers que s'ancoren en la bellesa dels segles. Una ciutat que sembla treta d'un conte de les Mil i una Nits. Té tanta bellesa que cada visió en sembla un quadre impressionista que impacta la mirada per la seua brutal beldat. La ressaca de raki permet veure aquest lloc diví en estat de tràngol. Però no fa falta acudir al alcohol per a gaudir d'aquesta immersió en una de les ciutats més belles de la Terra. Els contrastos uneixen tan impressionant embruixament amb els contenidors de la tristesa. Allí es troba l'ànima no sols dels habitants d'aquesta urbs encantada sinó de tots els habitants del planeta.
.....Un recorregut màgic per la ciutat de la memòria. Olors, sabors, textures i colors es congreguen en imatges successives per a recrear un temps sense temps per aquests carrers que s'ancoren en la bellesa dels segles. Una ciutat que sembla treta d'un conte de les Mil i una Nits. Té tanta bellesa que cada visió en sembla un quadre impressionista que impacta la mirada per la seua brutal beldat. La ressaca de raki permet veure aquest lloc diví en estat de tràngol. Però no fa falta acudir al alcohol per a gaudir d'aquesta immersió en una de les ciutats més belles de la Terra. Els contrastos uneixen tan impressionant embruixament amb els contenidors de la tristesa. Allí es troba l'ànima no sols dels habitants d'aquesta urbs encantada sinó de tots els habitants del planeta.
*
*****
*
.....Un recorrido mágico por la ciudad de la memoria. Olores, sabores, texturas y colores se congregan en imágenes sucesivas para recrear un tiempo sin tiempo por estas calles que se anclan en la belleza de los siglos. Una ciudad que parece sacada de un cuento de las Mil y una Noches. Tiene tanta belleza que cada visión de ella parece un cuadro impresionista que impacta la mirada por su brutal hermosura. La resaca de raki permite ver este lugar divino en estado de trance. Pero no hace falta recurrir al alcohol para disfrutar de esta inmersión en una de las ciudades más bellas de la Tierra. Los contrastes unen tanto impresionante embrujo con los contenedores de la tristeza. Allí se encuentra el alma no sólo de los habitantes de esta urbe encantada sino de todos los moradores del planeta.
.....Un recorrido mágico por la ciudad de la memoria. Olores, sabores, texturas y colores se congregan en imágenes sucesivas para recrear un tiempo sin tiempo por estas calles que se anclan en la belleza de los siglos. Una ciudad que parece sacada de un cuento de las Mil y una Noches. Tiene tanta belleza que cada visión de ella parece un cuadro impresionista que impacta la mirada por su brutal hermosura. La resaca de raki permite ver este lugar divino en estado de trance. Pero no hace falta recurrir al alcohol para disfrutar de esta inmersión en una de las ciudades más bellas de la Tierra. Los contrastes unen tanto impresionante embrujo con los contenedores de la tristeza. Allí se encuentra el alma no sólo de los habitantes de esta urbe encantada sino de todos los moradores del planeta.
*
*
Ana Muela Sopeña
sábado, 29 de enero de 2011
ARBRE DE CRISTALL
*
Els ulls ferits de la pluja
Hasibe Sönmez
El teu arbre de cristall coneix el llenguatge secret de les pluges, el silenci de les ombres que antany foren solcs de llum al bell mig de les cicatrius del cor que amaga en la seua nostàlgia papallones de seda, cucs grisos i clavells roigs...
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
ÁRBOL DE CRISTAL
Los ojos heridos de la lluvia
Hasibe Sönmez
Tu árbol de cristal conoce el lenguaje secreto de las lluvias, el silencio de las sombras que antaño fueron surcos de luz en medio de las cicatrices del corazón que esconde en su nostalgia mariposas de seda, gusanos grises y claveles rojos…
Pere Bessó
*
*
*****
*
*
Els ulls ferits de la pluja
Hasibe Sönmez
El teu arbre de cristall coneix el llenguatge secret de les pluges, el silenci de les ombres que antany foren solcs de llum al bell mig de les cicatrius del cor que amaga en la seua nostàlgia papallones de seda, cucs grisos i clavells roigs...
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
ÁRBOL DE CRISTAL
Los ojos heridos de la lluvia
Hasibe Sönmez
Tu árbol de cristal conoce el lenguaje secreto de las lluvias, el silencio de las sombras que antaño fueron surcos de luz en medio de las cicatrices del corazón que esconde en su nostalgia mariposas de seda, gusanos grises y claveles rojos…
Pere Bessó
*
*
*****
*
*
.....Un misteri íntim alberguen aquests versos. L'arbre simbolitza ací el centre de l'ésser, el centre del cos, el centre de l'univers. Creació i transparència al servei de la vida. Totes les experiències d'una vida contingudes en aquestes paraules que formen un codi secret. Quan el silenci va tenir la llum en el seu poder. Quan el cor va florir un dia sense límits coneguts i, en acabant, la història es torna ombra i cicatrius... Esdeveniments que són com la transformació de l'eruga en crisàlide i de la crisàlide en papallona.
*
*****
*
.....Un misterio íntimo albergan estos versos. El árbol simboliza aquí el centro del ser, el centro del cuerpo, el centro del universo. Creación y transparencia al servicio de la vida. Todas las experiencias de una vida contenidas en estas palabras que forman un código secreto. Cuando el silencio tuvo la luz en su poder. Cuando el corazón un día floreció sin límites conocidos y, luego, la historia deviene sombra y cicatrices...Aconteceres que son como la transformación de la oruga en crisálida y de la crisálida en mariposa.
Ana Muela Sopeña
Ana Muela Sopeña
viernes, 24 de diciembre de 2010
ABSÈNCIA DE NİLGÜN MARMARA (1958-1987)
*
Goats shamble, morose, rank-haired,
To lick the sea-salt.
Sylvia Plath
Continue la meua dansa en aquest taüt vertical
propici al dia i la nit
Nilgün Mármara
El cant de cigne abans de la música blava dels poemes de la vida contra la mort, un silenci espés, tallat i lacerant de cuina a gas, la casa olora de bell nou a pols i torna el florit després de la joia tan viva de les roses. La mateixa foscor, els mateixos rats penats en l’espill, la mateixa carícia de la gran magnòlia per la senda del reguer que duu a les figues de pala secretes, dividint-se entre el somni i l’encís de la intimitat de l’ocell de floc roig en la gàbia, la mateixa aparició lívida de la bellesa embolcallada en gases des de l’alta finestra que crida darrere de la tàpia del mar.
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
AUSENCIA DE NİLGÜN MARMARA (1958-1987)
Goats shamble, morose, rank-haired,
To lick the sea-salt.
Sylvia Plath
sigo mi danza en este ataúd vertical
propicio al día y la noche
Nilgün Mármara
El canto de cisne antes de la música azul de los poemas de la vida contra la muerte, un silencio espeso, tajado y lacerante de cocina a gas, la casa huele de nuevo a polvo y regresa el moho después del regocijo tan vivo de las rosas. La misma oscuridad, los mismos murciélagos en el espejo, la misma caricia de la gran magnolia por la senda de la acequia que lleva a los higos chumbos secretos, dividiéndose entre el sueño y el hechizo de la intimidad del pájaro de lazo rojo en la jaula, la misma aparición lívida de la belleza envuelta en gasas desde la alta ventana que llama tras de la tapia del mar.
Pere Bessó
De Aigües turques
*
*
*****
*
*
.....Excel·lent homenatge a la poetessa Nilgün Marmara que se suïcidà als vint-i-nou anys. La passió impossible, l'amor a la vida, el dramatisme de la mort. Un paisatge seré es mostra en aquest poema com a entorn assossegat dels últims anys de la poetessa. Amor i mort. Bellesa i agonia. Tant amor...i això no obstant la mort guanyà la partida i segà un talent impressionant. Tots els símbols del comiat en aquest poema exultant de Poesia sense artificis.
*Goats shamble, morose, rank-haired,
To lick the sea-salt.
Sylvia Plath
Continue la meua dansa en aquest taüt vertical
propici al dia i la nit
Nilgün Mármara
El cant de cigne abans de la música blava dels poemes de la vida contra la mort, un silenci espés, tallat i lacerant de cuina a gas, la casa olora de bell nou a pols i torna el florit després de la joia tan viva de les roses. La mateixa foscor, els mateixos rats penats en l’espill, la mateixa carícia de la gran magnòlia per la senda del reguer que duu a les figues de pala secretes, dividint-se entre el somni i l’encís de la intimitat de l’ocell de floc roig en la gàbia, la mateixa aparició lívida de la bellesa embolcallada en gases des de l’alta finestra que crida darrere de la tàpia del mar.
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
AUSENCIA DE NİLGÜN MARMARA (1958-1987)
Goats shamble, morose, rank-haired,
To lick the sea-salt.
Sylvia Plath
sigo mi danza en este ataúd vertical
propicio al día y la noche
Nilgün Mármara
El canto de cisne antes de la música azul de los poemas de la vida contra la muerte, un silencio espeso, tajado y lacerante de cocina a gas, la casa huele de nuevo a polvo y regresa el moho después del regocijo tan vivo de las rosas. La misma oscuridad, los mismos murciélagos en el espejo, la misma caricia de la gran magnolia por la senda de la acequia que lleva a los higos chumbos secretos, dividiéndose entre el sueño y el hechizo de la intimidad del pájaro de lazo rojo en la jaula, la misma aparición lívida de la belleza envuelta en gasas desde la alta ventana que llama tras de la tapia del mar.
Pere Bessó
De Aigües turques
*
*
*****
*
*
.....Excel·lent homenatge a la poetessa Nilgün Marmara que se suïcidà als vint-i-nou anys. La passió impossible, l'amor a la vida, el dramatisme de la mort. Un paisatge seré es mostra en aquest poema com a entorn assossegat dels últims anys de la poetessa. Amor i mort. Bellesa i agonia. Tant amor...i això no obstant la mort guanyà la partida i segà un talent impressionant. Tots els símbols del comiat en aquest poema exultant de Poesia sense artificis.
*****
*
.....Excelente homenaje a la poetisa Nilgün Mármara que se suicidó a los veintinueve años. La pasión imposible, el amor a la vida, el dramatismo de la muerte. Un paisaje sereno se muestra en este poema como entorno sosegado de los últimos años de la poetisa. Amor y muerte. Belleza y agonía. Tanto amor...y sin embargo la muerte ganó la partida segando un talento impresionante. Todos los símbolos de la despedida en este poema exultante de Poesía sin artificios.
*
*
Ana Muela Sopeña
*
*
Ana Muela Sopeña
miércoles, 15 de diciembre de 2010
LA CIUTAT DE LA TARDOR
*
Et vull
color de rosa en la tardor
betül Tariman
Coneix l’ala la tristesa dels núvols de seda,
les fulles dels ocells que niuen a les moreres
de l’avinguda del dolor.
Sap de la tempesta i el devessall de les aigües
l’aiguavessant de l’espill bombejat per la febre de l’alba,
l’argent viu de tots els desvaris del termòmetre
dels amors vells.
La tristesa: “en la cara de la mort tot es veu”
Els meus ulls s’han rentat en els teus
La meua sang s’ha mudat al teu cor,
però mai no m’arribarà la llum a la boira.
Pere Bessó
De "Aigües turques", 2010
*
Et vull
color de rosa en la tardor
betül Tariman
Coneix l’ala la tristesa dels núvols de seda,
les fulles dels ocells que niuen a les moreres
de l’avinguda del dolor.
Sap de la tempesta i el devessall de les aigües
l’aiguavessant de l’espill bombejat per la febre de l’alba,
l’argent viu de tots els desvaris del termòmetre
dels amors vells.
La tristesa: “en la cara de la mort tot es veu”
Els meus ulls s’han rentat en els teus
La meua sang s’ha mudat al teu cor,
però mai no m’arribarà la llum a la boira.
Pere Bessó
De "Aigües turques", 2010
*
*
*****
*
LA CIUDAD DEL OTOÑO
Te quiero
color de rosa en el otoño
Betül Tariman
Conoce el ala la tristeza de las nubes de seda,
las hojas de los pájaros que anidan en las moreras
de la avenida del dolor.
Sabe de la tormenta de sombras y el turbión de las aguas,
la ladera del espejo bombeado por la fiebre del alba,
el mercurio de todos los desvaríos del termómetro
de los amores viejos.
La tristeza: “En la cara de la muerte todo se ve”
Mis ojos se han lavado en los tuyos
Mi sangre se ha mudado a tu corazón,
pero nunca me llegará la luz a la niebla.
Pere Bessó
Aigües turques
LA CIUDAD DEL OTOÑO
Te quiero
color de rosa en el otoño
Betül Tariman
Conoce el ala la tristeza de las nubes de seda,
las hojas de los pájaros que anidan en las moreras
de la avenida del dolor.
Sabe de la tormenta de sombras y el turbión de las aguas,
la ladera del espejo bombeado por la fiebre del alba,
el mercurio de todos los desvaríos del termómetro
de los amores viejos.
La tristeza: “En la cara de la muerte todo se ve”
Mis ojos se han lavado en los tuyos
Mi sangre se ha mudado a tu corazón,
pero nunca me llegará la luz a la niebla.
Pere Bessó
Aigües turques
*
*
*****
*
*
.....Una rara bellesa es desprén de la tristesa. La malenconia de la tardor és alhora una nostàlgia pels anys que ja passaren. L'amargor, les decepcions. Tot passa i deixa un pòsit en l'ànima. Aquest poema és un misteri de la mirada. El jo líric ens parla des de les profunditats d'una tardor del tot intensa i secreta. Vida, mort, paisatge. Tot s'entreteixeix en l'esperit. A voltes, sembla que la nostàlgia s'ensenyoresca d'un ànima. En la vida real els sentiments tristos es temen com si foren monstres, però per al poeta destil·lar la tristesa és un exercici verbal molt interessant. Potser perquè el poeta és una mena d'alquimista de la consciència. Res no rebutja. Tot ho aprofita en un reciclatge sense fi de paraules i emocions. Sentiments i experiències. Tot va al cresol del poeta que és un alquimista de la paraula. La primera matèria, l'argent viu dels savis i el termòmetre de tot allò que esdevingué i resta enregistrat en els arxius més ocults.
.....Una rara bellesa es desprén de la tristesa. La malenconia de la tardor és alhora una nostàlgia pels anys que ja passaren. L'amargor, les decepcions. Tot passa i deixa un pòsit en l'ànima. Aquest poema és un misteri de la mirada. El jo líric ens parla des de les profunditats d'una tardor del tot intensa i secreta. Vida, mort, paisatge. Tot s'entreteixeix en l'esperit. A voltes, sembla que la nostàlgia s'ensenyoresca d'un ànima. En la vida real els sentiments tristos es temen com si foren monstres, però per al poeta destil·lar la tristesa és un exercici verbal molt interessant. Potser perquè el poeta és una mena d'alquimista de la consciència. Res no rebutja. Tot ho aprofita en un reciclatge sense fi de paraules i emocions. Sentiments i experiències. Tot va al cresol del poeta que és un alquimista de la paraula. La primera matèria, l'argent viu dels savis i el termòmetre de tot allò que esdevingué i resta enregistrat en els arxius més ocults.
*
*****
*
.....Una rara belleza se desprende de la tristeza. La melancolía del otoño es al mismo tiempo una nostalgia por los años que ya pasaron. La amargura, las decepciones. Todo pasa y deja un poso en el alma. Este poema es un misterio de la mirada. El yo lírico nos habla desde las profundidades de un otoño absolutamente intenso y secreto. Vida, muerte, paisaje. Todo se entreteje en el espíritu. A veces, parece que la nostalgia se adueña de un alma. En la vida real los sentimientos tristes se temen como si fueran monstruos, pero para el poeta destilar la tristeza es un ejercicio verbal muy interesante. Quizás porque el poeta es una especie de alquimista de la conciencia. No rechaza nada. Todo lo aprovecha en un reciclaje sin fin de palabras y emociones. Sentimientos y experiencias. Todo va al crisol del poeta que es un alquimista de la palabra. La prima materia, el mercurio de los sabios y el termómetro de todo lo que aconteció y queda registrado en los archivos más ocultos.
.....Una rara belleza se desprende de la tristeza. La melancolía del otoño es al mismo tiempo una nostalgia por los años que ya pasaron. La amargura, las decepciones. Todo pasa y deja un poso en el alma. Este poema es un misterio de la mirada. El yo lírico nos habla desde las profundidades de un otoño absolutamente intenso y secreto. Vida, muerte, paisaje. Todo se entreteje en el espíritu. A veces, parece que la nostalgia se adueña de un alma. En la vida real los sentimientos tristes se temen como si fueran monstruos, pero para el poeta destilar la tristeza es un ejercicio verbal muy interesante. Quizás porque el poeta es una especie de alquimista de la conciencia. No rechaza nada. Todo lo aprovecha en un reciclaje sin fin de palabras y emociones. Sentimientos y experiencias. Todo va al crisol del poeta que es un alquimista de la palabra. La prima materia, el mercurio de los sabios y el termómetro de todo lo que aconteció y queda registrado en los archivos más ocultos.
*
*
Ana Muela Sopeña
domingo, 12 de diciembre de 2010
LA FOGUERA DE CRISTALL
*
Aunque partas, deseo, siempre tus manos de luz tendidas llegarán con el alba o el trino y en cada rosa blanca, brotada de tus labios, abriré los crepúsculos.
José María Ribelles
Refilet de l’alba
puja a l’arbre de la llum,
naix l’ocell als llavis.
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
LA HOGUERA DE CRISTAL
Aunque partas, deseo, siempre tus manos de luz tendidas llegarán con el alba o el trino y en cada rosa blanca, brotada de tus labios, abriré los crepúsculos.
José María Ribelles
Aunque partas, deseo, siempre tus manos de luz tendidas llegarán con el alba o el trino y en cada rosa blanca, brotada de tus labios, abriré los crepúsculos.
José María Ribelles
Refilet de l’alba
puja a l’arbre de la llum,
naix l’ocell als llavis.
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
LA HOGUERA DE CRISTAL
Aunque partas, deseo, siempre tus manos de luz tendidas llegarán con el alba o el trino y en cada rosa blanca, brotada de tus labios, abriré los crepúsculos.
José María Ribelles
El trino del alba
sube al árbol de la luz,
nace el pájaro en los labios.
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
*
sube al árbol de la luz,
nace el pájaro en los labios.
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
*
.....L'ocell canta com el poeta, només pel fet de cantar. Aquest poema té moltes lectures. La bellesa del paisatge genera un haiku clàssic. El moment, un esclat d'allò que està passant en aqueix instant. Com una fuetada enlluernadora per als ulls del lector. Però també hi ha l'altra lectura. Metapoesia pura. Paraula, refilet, ocell, poeta s'amalgamen en una abraçada perfecta que no acaba mai. Ací, la vida simbolitzada per l'alba s'assembla a la font de la creació perpètua. Ocell-poeta, poeta-ocell escriu-canta, canta-escriu en un procés constant de la vida, el refilet, la paraula. Llavors ja no hi ha destrucció possible, l'existència es renovella en cada llostrejar i els llavis estimen l'èxtasi de la poesia.
*
*****
*
.....El pájaro canta como el poeta, sólo por el hecho de cantar. Este poema tiene muchas lecturas. La belleza del paisaje genera un haiku clásico. El momento, un estallido de aquello que está pasando en ese instante. Como un latigazo deslumbrante para los ojos del lector. Pero también hay otra lectura. Metapoesia pura. Palabra, trino, pájaro, poeta se amalgaman en un abrazo perfecto que no acaba nunca. Aquí, la vida simbolizada por el alba se asemeja a la fuente de la creación perpetua. Pájaro-poeta, poeta-pájaro escribe-canta, canta-escribe en un proceso constante de la vida, el trino, la palabra. Entonces ya no hay destrucción posible, la existencia se renueva en cada amanecer y los labios aman el éxtasis de la poesía.
.....El pájaro canta como el poeta, sólo por el hecho de cantar. Este poema tiene muchas lecturas. La belleza del paisaje genera un haiku clásico. El momento, un estallido de aquello que está pasando en ese instante. Como un latigazo deslumbrante para los ojos del lector. Pero también hay otra lectura. Metapoesia pura. Palabra, trino, pájaro, poeta se amalgaman en un abrazo perfecto que no acaba nunca. Aquí, la vida simbolizada por el alba se asemeja a la fuente de la creación perpetua. Pájaro-poeta, poeta-pájaro escribe-canta, canta-escribe en un proceso constante de la vida, el trino, la palabra. Entonces ya no hay destrucción posible, la existencia se renueva en cada amanecer y los labios aman el éxtasis de la poesía.
*
*
Ana Muela Sopeña
sábado, 11 de diciembre de 2010
LLUERNES
*
Senyor embriac, heus ací els nostres joves
Murathan Mungan
Les lluernes del desamor no són flors amargues no atien el foc verinós de la traïda amb dits d’infant no són ocells ombrívols que volen d’esquenes a la muntanya resten al jardí a prop de les vísceres dels vençuts esperen el fuet de la pluja en nit que xiule la tristesa el cudol que trenque la gerra de pisa on jauen tancades des de l’origen les excrecències del so del vent contra el buit
Pere Bessó
Senyor embriac, heus ací els nostres joves
Murathan Mungan
Les lluernes del desamor no són flors amargues no atien el foc verinós de la traïda amb dits d’infant no són ocells ombrívols que volen d’esquenes a la muntanya resten al jardí a prop de les vísceres dels vençuts esperen el fuet de la pluja en nit que xiule la tristesa el cudol que trenque la gerra de pisa on jauen tancades des de l’origen les excrecències del so del vent contra el buit
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
LUCIÉRNAGAS
Señor borracho, he ahí nuestros jóvenes
Murathan Mungan
Las luciérnagas del desamor no son flores amargas no atizan el fuego venenoso de la traición con dedos de niño no son pájaros sombríos que vuelan de espaldas a la montaña quedan en el jardín cerca de las vísceras de los vencidos esperan el látigo de la lluvia en noche que silbe la tristeza el canto rodado que rompa la jarra de loza donde yacen encerradas desde el origen las excrecencias del sonido del viento contra el vacío
Pere Bessó
Aigües turques, 2010
LUCIÉRNAGAS
Señor borracho, he ahí nuestros jóvenes
Murathan Mungan
Las luciérnagas del desamor no son flores amargas no atizan el fuego venenoso de la traición con dedos de niño no son pájaros sombríos que vuelan de espaldas a la montaña quedan en el jardín cerca de las vísceras de los vencidos esperan el látigo de la lluvia en noche que silbe la tristeza el canto rodado que rompa la jarra de loza donde yacen encerradas desde el origen las excrecencias del sonido del viento contra el vacío
Pere Bessó
Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
*
.....El desamor pot ser una experiència que torne a la persona hostil i depravada o pot esdevenir, en canvi, un estat de comprensíó de la solitud, com un bol que ha de ser omplert. Mitjançant el desamor es pot aconseguir un estat meditatiu o zen de la vida. On el buit és només el contrari del ple. Yin i Yang en Harmonia perfecta. Quan s'arriba a capir la llei del pèndol (difícil repte existencial) amor i desamor no són més que les dues cares d'una mateixa moneda. En l'amor podem comprendre l'art de compartir, la comunicació i l'erotisme com a mística. En el desamor podem aprendre l'art d'acceptar la soledat, la introspecció, el silenci, el celibat com a integració dels límits del cos. Amor i desamor serien llavors dues visions de la vida, de l'ésser i del món no contraposades sinó complementàries. Només travessant els focs del desamor podríem arribar a abastir l'amor en tots els seus aspectes. Les cuques de llum es mostren ací com un símbol bell de l'evolució de la consciència. L'ésser, que ha de ser entrenat per a l'acceptació del desamor, com que és una experiència dura, intensa i catàrtica, pot arribar a emetre llum, si aconsegueix entendre que la vida només és absoluta en la comprensió dels oposats. Aquest poema és com una mena d'iniciació als misteris de l'acceptació. Alquímia, transformació i canvi.
.....El desamor pot ser una experiència que torne a la persona hostil i depravada o pot esdevenir, en canvi, un estat de comprensíó de la solitud, com un bol que ha de ser omplert. Mitjançant el desamor es pot aconseguir un estat meditatiu o zen de la vida. On el buit és només el contrari del ple. Yin i Yang en Harmonia perfecta. Quan s'arriba a capir la llei del pèndol (difícil repte existencial) amor i desamor no són més que les dues cares d'una mateixa moneda. En l'amor podem comprendre l'art de compartir, la comunicació i l'erotisme com a mística. En el desamor podem aprendre l'art d'acceptar la soledat, la introspecció, el silenci, el celibat com a integració dels límits del cos. Amor i desamor serien llavors dues visions de la vida, de l'ésser i del món no contraposades sinó complementàries. Només travessant els focs del desamor podríem arribar a abastir l'amor en tots els seus aspectes. Les cuques de llum es mostren ací com un símbol bell de l'evolució de la consciència. L'ésser, que ha de ser entrenat per a l'acceptació del desamor, com que és una experiència dura, intensa i catàrtica, pot arribar a emetre llum, si aconsegueix entendre que la vida només és absoluta en la comprensió dels oposats. Aquest poema és com una mena d'iniciació als misteris de l'acceptació. Alquímia, transformació i canvi.
*
*****
*
.....Puede el desamor ser una experiencia que torne a la persona hostil y depravada o puede devenir, en cambio, un estado de comprensión de la soledad, como un bol que tiene que ser llenado. A través del desamor se puede conseguir un estado meditativo o zen de la vida. Donde el vacío es sólo lo contrario a lo pleno. Yin y Yang en Armonía perfecta. Cuando se llega a entender la ley del péndulo (difícil reto existencial) amor y desamor no son más que las dos caras de una misma moneda. En el amor podemos comprender el arte de compartir, la comunicación y el erotismo como mística. En el desamor podemos aprender el arte de aceptar la soledad, la introspección, el silencio, el celibato como integración de los límites del cuerpo. Amor y desamor serían entonces dos visiones de la vida, del ser y del mundo no tanto contrapuestas sino complementarias. Sólo atravesando los fuegos del desamor podríamos llegar a comprender el amor en todos sus aspectos. Las luciérnagas se muestran aquí como un símbolo bello de la evolución de la conciencia. El ser, que tiene que ser entrenado para aceptar el desamor puesto que es una experiencia dura, intensa y catártica, puede llegar a emitir luz si consigue entender que la vida sólo es absoluta en la comprensión de los opuestos. Este poema es como una especie de iniciación a los misterios de la aceptación. Alquimia, transformación y cambio.
.....Puede el desamor ser una experiencia que torne a la persona hostil y depravada o puede devenir, en cambio, un estado de comprensión de la soledad, como un bol que tiene que ser llenado. A través del desamor se puede conseguir un estado meditativo o zen de la vida. Donde el vacío es sólo lo contrario a lo pleno. Yin y Yang en Armonía perfecta. Cuando se llega a entender la ley del péndulo (difícil reto existencial) amor y desamor no son más que las dos caras de una misma moneda. En el amor podemos comprender el arte de compartir, la comunicación y el erotismo como mística. En el desamor podemos aprender el arte de aceptar la soledad, la introspección, el silencio, el celibato como integración de los límites del cuerpo. Amor y desamor serían entonces dos visiones de la vida, del ser y del mundo no tanto contrapuestas sino complementarias. Sólo atravesando los fuegos del desamor podríamos llegar a comprender el amor en todos sus aspectos. Las luciérnagas se muestran aquí como un símbolo bello de la evolución de la conciencia. El ser, que tiene que ser entrenado para aceptar el desamor puesto que es una experiencia dura, intensa y catártica, puede llegar a emitir luz si consigue entender que la vida sólo es absoluta en la comprensión de los opuestos. Este poema es como una especie de iniciación a los misterios de la aceptación. Alquimia, transformación y cambio.
*
Ana Muela Sopeña
jueves, 9 de diciembre de 2010
UN MATÍ D'ABRIL
*
Només despertar a la llum de plata del cementeri de poble –lluny, però, de la imatge de jardí japonés- per a alçar el cap als núvols i trobar-hi les branques trencades de l’agrunsadora de la mare…
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
UNA MAÑANA DE ABRIL
Sólo despertar a la luz de plata del cementerio de pueblo –lejos, sin embargo, de la imagen de jardín japonés- para levantar la cabeza a las nubes y hallar en ellas las ramas rotas de la mecedora de la madre…
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
Només despertar a la llum de plata del cementeri de poble –lluny, però, de la imatge de jardí japonés- per a alçar el cap als núvols i trobar-hi les branques trencades de l’agrunsadora de la mare…
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
UNA MAÑANA DE ABRIL
Sólo despertar a la luz de plata del cementerio de pueblo –lejos, sin embargo, de la imagen de jardín japonés- para levantar la cabeza a las nubes y hallar en ellas las ramas rotas de la mecedora de la madre…
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
*
.....Com un paisatge zen es presenten les imatges d'aquest poema. La mort, l'arbre, la mare. Tots els elements s'hi imbriquen íntimament per a formar una unitat. La vida perpètua que no té cap fissura. Bella la imatge final. El balancí de la mare. I és que els arquetips més importants: la mare, la mort, ací s'entremesclen amb la naturalesa per a tornar a l'origen i poder experimentar-hi un renaixement.
.....Com un paisatge zen es presenten les imatges d'aquest poema. La mort, l'arbre, la mare. Tots els elements s'hi imbriquen íntimament per a formar una unitat. La vida perpètua que no té cap fissura. Bella la imatge final. El balancí de la mare. I és que els arquetips més importants: la mare, la mort, ací s'entremesclen amb la naturalesa per a tornar a l'origen i poder experimentar-hi un renaixement.
*
*****
*
.....Como un paisaje zen se presentan las imágenes de este poema. La muerte, el árbol, la madre. Todos los elementos se imbrican íntimamente para formar una unidad. La vida perpetua que no tiene fisuras. Bella la imagen final. La mecedora de la madre. Y es que los arquetipos más importantes: la madre, la muerte, aquí se entremezclan con la naturaleza para volver al origen y poder experimentar un renacimiento.
.....Como un paisaje zen se presentan las imágenes de este poema. La muerte, el árbol, la madre. Todos los elementos se imbrican íntimamente para formar una unidad. La vida perpetua que no tiene fisuras. Bella la imagen final. La mecedora de la madre. Y es que los arquetipos más importantes: la madre, la muerte, aquí se entremezclan con la naturaleza para volver al origen y poder experimentar un renacimiento.
*
*
Ana Muela Sopeña
Ana Muela Sopeña
domingo, 5 de diciembre de 2010
SANTA COMPANYA
*
Obri’m les portes de la ciutat on vius…
Özdemir Asaf
Obri’m les portes de la ciutat lívida on dormen carrerons placetes cantonades espellofades de l’ànsia calembour del somi que es despulla en direcció al teu cos els llençols de bestreta de la rosada basten per a tots dos
Obri’m les portes de la ciutat on vius…
Özdemir Asaf
Obri’m les portes de la ciutat lívida on dormen carrerons placetes cantonades espellofades de l’ànsia calembour del somi que es despulla en direcció al teu cos els llençols de bestreta de la rosada basten per a tots dos
*
*
*****
*
SANTA COMPANHA
Ábreme las puertas de la ciudad donde vives…
Özdemir Asaf
Ábreme las puertas de la ciudad cárdena en donde duermen callejuelas placetas esquinas descascarilladas del ansia calembour del sueño que se desnuda en dirección a tu cuerpo las sábanas anticipadas del rocío basten para los dos
Pere Bessó
Ábreme las puertas de la ciudad donde vives…
Özdemir Asaf
Ábreme las puertas de la ciudad cárdena en donde duermen callejuelas placetas esquinas descascarilladas del ansia calembour del sueño que se desnuda en dirección a tu cuerpo las sábanas anticipadas del rocío basten para los dos
Pere Bessó
"Aigües turques"
*
*
*
*****
*
*****
*
*
.....Un poema líric pur, amb influències de la literatura àrab. Ací, la ciutat és una al·legoria de l'estimada. El viatger arriba a una ciutat per a establir-s'hi. L'estimat percep que la seua estimada és un lloc per a quedar-se. Aquest poema en forma de prosa poètica, sense signes de puntuació, flueix com un riu suau en la consciència del lector. La bellesa de les paraules ens llisca per territoris exòtics. Realitat i somni s'hi entremesclen i creen un racó imaginari on el prenupcial s'obri camí cap a l'etern. Els carrerons, les placetes, les cantonades són els llocs amagats del cos de l'adorada dona que inspira el poeta. I és que el poeta ha convertit la dona en món i el món en una dona. Tot és femella. El món és femella perquè és l'única manera d'inspirar-se constantment sense dependre de ningú. I, al mateix temps, una dona és un món que obri els ulls del poeta a una altra realitat. Quan musa, món, ciutat i dona s'entrellacen en una abraçada perfecta sorgeix una altra realitat que Pere Bessó descobreix amb ulls renovats. Els ulls d'un poeta que viu per i per a la poesia...
*
.....Un poema líric pur, amb influències de la literatura àrab. Ací, la ciutat és una al·legoria de l'estimada. El viatger arriba a una ciutat per a establir-s'hi. L'estimat percep que la seua estimada és un lloc per a quedar-se. Aquest poema en forma de prosa poètica, sense signes de puntuació, flueix com un riu suau en la consciència del lector. La bellesa de les paraules ens llisca per territoris exòtics. Realitat i somni s'hi entremesclen i creen un racó imaginari on el prenupcial s'obri camí cap a l'etern. Els carrerons, les placetes, les cantonades són els llocs amagats del cos de l'adorada dona que inspira el poeta. I és que el poeta ha convertit la dona en món i el món en una dona. Tot és femella. El món és femella perquè és l'única manera d'inspirar-se constantment sense dependre de ningú. I, al mateix temps, una dona és un món que obri els ulls del poeta a una altra realitat. Quan musa, món, ciutat i dona s'entrellacen en una abraçada perfecta sorgeix una altra realitat que Pere Bessó descobreix amb ulls renovats. Els ulls d'un poeta que viu per i per a la poesia...
*
*****
*
.....Un poema lírico puro, con influencias de la literatura árabe. Aquí, la ciudad es una alegoría de la amada. El viajero llega a una ciudad para afincarse. El amado percibe que su amada es un lugar para quedarse. Este poema en forma de prosa poética, sin signos de puntuación, fluye como un río suave en la conciencia del lector. La belleza de las palabras nos desliza por territorios exóticos. Realidad y sueño se entremezclan creando un rincón imaginario donde lo prenupcial se abre camino hacia lo eterno. Las callejuelas, las placetas, las esquinas son los lugares escondidos del cuerpo de la adorada mujer que inspira al poeta. Y es que el poeta ha convertido a la mujer en mundo y al mundo en una mujer. Todo es hembra. El mundo es hembra porque es la única manera de inspirarse constantemente sin depender de nadie. Y, al mismo tiempo, una mujer es un mundo que abre los ojos del poeta a otra realidad. Cuando musa, mundo, ciudad y mujer se entrelazan en un abrazo perfecto surge otra realidad que Pere Bessó descubre con ojos renovados. Los ojos de un poeta que vive por y para la poesía...
Ana Muela Sopeña
*
.....Un poema lírico puro, con influencias de la literatura árabe. Aquí, la ciudad es una alegoría de la amada. El viajero llega a una ciudad para afincarse. El amado percibe que su amada es un lugar para quedarse. Este poema en forma de prosa poética, sin signos de puntuación, fluye como un río suave en la conciencia del lector. La belleza de las palabras nos desliza por territorios exóticos. Realidad y sueño se entremezclan creando un rincón imaginario donde lo prenupcial se abre camino hacia lo eterno. Las callejuelas, las placetas, las esquinas son los lugares escondidos del cuerpo de la adorada mujer que inspira al poeta. Y es que el poeta ha convertido a la mujer en mundo y al mundo en una mujer. Todo es hembra. El mundo es hembra porque es la única manera de inspirarse constantemente sin depender de nadie. Y, al mismo tiempo, una mujer es un mundo que abre los ojos del poeta a otra realidad. Cuando musa, mundo, ciudad y mujer se entrelazan en un abrazo perfecto surge otra realidad que Pere Bessó descubre con ojos renovados. Los ojos de un poeta que vive por y para la poesía...
Ana Muela Sopeña
Suscribirse a:
Entradas (Atom)