SENYALS D'HIVERN

*
No hi ha remei per al dolor pregon
a l’edat circular de la nostàlgia.
Faruk Nafiz Çamlibel


Tal volta ja és hora del poema
que cante els estralls de l’amor en l’última platja
on la riba s’ofereix al vent
i al moll dels somnis,
a l’opacitat del badall
a la mida d’una tristesa infinita
la galta aclaparada del coixinet del batec creix en dolor
com els versos dels cudols de Thomas Campbell
(les pedres d’or del cor)
que s'amollen als apozemes de l’hivern,
als brots dels raigs de sang de les neus

[A poc a poc mustiga la ferida que apareix
al peu de les roques,
la soledat del dolor
a poc a poc es mou com una ploma de gralla
en l’edredó de l’esquena,
la carrèga de pedres lentes de l’alé
al bell començament,
com entendre que cada día escrivim la tara del dolor!
flor nafrada al peu de les roques,
aquest dolor de la soledat,
pluja als llavis la rosa el bes, les marques
del fuet de la seua boca]

que són roses roges
i floreixen en el nostre camí d’agulles
de branques blanquejades
(el desig de boira en una immensa mar
de magnòlies de llençols i ones blanques)
del color del rovell en l’aigua embassada
que coneix llocs
on els records són boscos de falgueres tristes
i les fulles de l’arbre que resisteix
mai no il•luminen rosecs pareguts,
idèntica llum pàl•lida en l’horitzó,
milers de sabors una sola fruita
de la branca més alta de la posta de sol,
monolítica en la natura de la pena,
(esparses ja les flors tardorejades de les aus de dol
en l’espill foradat de la luxúria que mai no navegà)


Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
SEÑALES DE INVIERNO

Hasretin tükenmez yaşın dinse de.
No hay remedio para el dolor profundo

a la edad circular de la nostalgia.
Faruk Nafiz Çamlibel

Quizá ya es hora del poema
que cante los estragos del amor en la última playa
donde la orilla se ofrece al viento
y al muelle de los sueños,
a la opacidad del bostezo
a la medida de una tristeza infinita
la mejilla agobiada de la almohadilla del latido
crece en dolor,
como los versos de los guijarros de Thomas Campbell
(las piedras de oro del corazón)
que se entregan a las pócimas del invierno,
a los brotes de los caños de sangre de las nieves

[Lentamente aja la herida que aparece
al pie de las rocas,
la soledad del dolor
lentamente se mueve como una pluma de grajo
en el edredón de la espalda,
la carga de piedras lentas del aliento al principio,
cómo entender que cada día escribimos la tara del dolor!
flor herida al pie de las rocas,
este dolor de la soledad,
lluvia en los labios la rosa el beso, las marcas
del látigo de su boca]

que son rosas rojas
y florecen en nuestro camino de agujas
de ramas blanqueadas
(el deseo de niebla en una inmensa mar
de magnolias de sábanas y olas blancas)
del color de la roya en el agua encharcada
que conoce lugares
donde los recuerdos son bosques de helechos tristes
y las hojas del árbol que resiste nunca iluminan
resquemores parejos,
idéntica luz pálida en el horizonte,
miles de sabores una sola fruta
de la rama más alta de la puesta del sol,
monolítica en la naturaleza de la pena,
(dispersas ya las flores otoñadas de las aves de luto
en el espejo manirroto de la lujuria que nunca navegó)

*

*

Pere Bessó

De Aigües turques, 2010

*

*

*****

*

*
.....Aquest poema és una dansa entre l'amor i la soledat, entre l'aïllament i la luxúria que fusiona no solament els cossos i les ànimes sinó l'ésser amb la vida que batega a l'interior del poema, a l'interior de l'orgasme que copula amb tota la naturalesa i l'univers. I és que ens movem sempre en una línia contínua entre el terror de ser-hi a soles i l'alegria de la trobada. Però a cada trobada succeeix un desencontre i a cada estigma de soledat acudeix més tard el coneixement de l'altre. És un misteri aquest vaivé a què estem exposats. És alguna cosa estranya, bella i terrorífica alhora. En l'hivern podem recordar les cites de la primavera de la nostra vida, però també els túnels i els forats negres en què hem caigut per causa de l'amor apassionat. En l'hivern de la vida la saviesa substitueix la passió i una sensació agredolça ens envaeix. Serà la bellesa imperible de la poesia l'amant que ve a saludar-nos després de ser despullats de la il·lusió de l'amor? M'atrevisc a respondre afirmativament aquest interrogant profund. I és que només en la trobada mística la carn no pot veure's desproveïda d'il·lusió. La poesia és un lloc adequat per a protegir-se dels vaivens del temps i dels capritxos de les hormones que avui ens fan sentir-nos bé i demà en un infern.

*

*****

*

.....Este poema es una danza entre el amor y la soledad, entre el aislamiento y la lujuria que fusiona no sólo los cuerpos y las almas sino al ser con la vida que late en el interior del poema, en el interior del orgasmo que copula con toda la naturaleza y el universo. Y es que nos movemos siempre en una línea continua entre el terror de estar solos y la alegría del encuentro. Pero a cada encuentro sucede un desencuentro y a cada estigma de soledad acude más tarde el conocimiento del otro. Es un misterio este vaivén al que estamos expuestos. Es algo extraño, bello y terrorífico a la vez. En el invierno podemos recordar las citas de la primavera de nuestra vida, pero también los túneles y los agujeros negros en los que hemos caído por causa del amor apasionado. En el invierno de la vida la sabiduría sustituye a la pasión y una sensación agridulce nos invade. ¿Será la belleza imperecedera de la poesía el amante que viene a saludarnos después de ser despojados de la ilusión del amor? Me atrevo a contestar afirmativamente a este interrogante profundo. Y es que sólo en el encuentro místico la carne no puede verse desprovista de ilusión. La poesía es un lugar adecuado para protegerse de los vaivenes del tiempo y de los caprichos de las hormonas que hoy nos hacen sentirnos bien y mañana en un infierno.



Ana Muela Sopeña