lunes, 27 de febrero de 2012
DESPRÉS DE L'AMOR LA BALADA
*
el vent
sacsant com una lona de sang
Arif Berberoğlu
Jo naixí de les cendres del regne del desamor
com un príncep feixuc de conte de fades caiguí
No ultrapasse l’amor
en aquesta terra de foc i rèptils
la flor més noble de les roses de l’infern
tocà el vent de muntanya
aquest poema aïllat dels teus ulls vigila
el rierol fosc al paratge dels àlbers
el fi dolor de la consciència polsegosa dels camins
cremant la pólvora d’amor,
immersió de pluja en xanques d’aigua
el cor maragda de la pluja per aquella dona
gitada en un vellut de flors estranyes
balada en boca de l’abisme
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*****
DESPUÉS DEL AMOR LA BALADA
el viento
sacudiendo como una lona de sangre
Arif Berberoğlu
Yo nací de las cenizas del reino del desamor
como un príncipe torpe de cuento de hadas me caí
No pase el amor
en esta tierra de fuego y reptiles
la flor más noble de las rosas del infierno
tocó el viento de montaña
este poema aislado de tus ojos vigila
el arroyo obscuro en el paraje de los álamos
el fino dolor de la conciencia polvorienta de los caminos
ardiendo la pólvora del amor,
inmersión de la lluvia en zanjas de agua
el corazón esmeralda de la lluvia para la mujer
echada en un terciopelo de flores extrañas
balada en la boca del abismo
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*****
La caiguda en l'abisme després de conèixer el paradís de l'amor, on la connexió amb elcreat és absoluta, esdevé turment de l'abisme. La pèrdua dels privilegisromàntics de l'amant triat es converteix en tortura. Un rumb fosc s'obri apartir del moment del desamor. Ella continua en la seua ruta. Ell vigila laruta de la dama, com si la vigilància li procurara serenitat en ladesesperació. Aquest poema és com un joc de nines russes. D'una banda hi ha lahistòria individual que el jo líric del poeta narra en clau onírica. Amor idesamor. Aqueixa és la nina més petiteta. La Matrioshka de l'interior del joc ide la consciència. D'altra banda hi ha d'altres nines russes o Matrioshkasque representen els arquetips de l'inconscient col·lectiu. Amor i desamor se succeixendurant dècades, segles, mil·lennaris, eres. Potser perquè també els animalsenganyen les seues preses. I els homes i dones aspiren a la condició d'humans,però encara vibren amb el comportament evolutiu dels rèptils i delsprimats. Potser hàgem arribat al nivell dels antropoides, però no gaire més.Ací tot es converteix en fum. En realitat, el poema ens parla d'una realitatindividual i d'una realitat col·lectiva. Sembla tot molt senzill, però no.L'abisme no és només una condició psicològica d'un home en particular. L'abismeés la condició sociològica de tota l'espècie. L'espècie homo sapiens ha caiguten una condició terrible on els animals que repten s'han allotjat en el nostrecervell. El cervell reptilià viu en el nostre interior i senzillament devorala màgia. Perquè una vegada transcorregut el temps de la passió ve el fossatfosc. Els depredadors no solament estan en l'exterior de la ciutat emmurallada.Els depredadors s'allotgen en la nostra psique i destrueixen o tendeixen adestruir tot el que toquen. Hi ha un moment just abans de la caiguda enl'abisme. És el moment de la música. Podem anomenar-lo balada o melodia osenzillament sons d'amants en festeig. Aqueix instant prenupcial ha de ser etern.Altrament tot el cicle torna a començar com en una eterna tornadaon la salvació és impossible malgrat els esforços del nàufrag per aagarrar-se a la seua taula o del guerrer per a no perdre la batalla en lluitacontra el drac.
*****
La caída en el abismo tras conocer el paraíso del amor, donde la conexión con lo creado es absoluta, deviene tormento del abismo. La pérdida de los privilegios románticos del amante elegido se convierte en tortura. Un rumbo oscuro se abre a partir del momento del desamor. Ella continúa en su ruta. Él vigila la ruta de la dama, como si la vigilancia le procurara serenidad en la desesperación. Este poema es como un juego de muñecas rusas. Por una parte está la historia individual que el yo lírico del poeta narra en clave onírica. Amor y desamor. Esa es la muñeca más pequeñita. La Matrioska del interior del juego y de la conciencia. Por otra parte existen otras muñecas rusas o Matrioskas que representan los arquetipos del inconsciente colectivo. Amor y desamor se suceden durante décadas, siglos, milenios, eras. Quizás porque también los animales engañan a sus presas. Y los hombres y mujeres aspiran a la condición de humanos, pero todavía vibran con el comportamiento evolutivo de los reptiles y de los primates. Quizás hayamos llegado al nivel de los antropoides, pero no mucho más. Aquí todo se convierte en humo. En realidad, el poema nos habla de una realidad individual y de una realidad colectiva. Parece todo muy sencillo, pero no. El abismo no es sólo una condición psicológica de un hombre en particular. El abismo es la condición sociológica de toda la especie. La especie homo sapiens ha caído en una condición terrible donde los animales que reptan se han alojado en nuestro cerebro. El cerebro reptiliano vive en nuestro interior y sencillamente devora la magia. Porque una vez transcurrido el tiempo de la pasión viene el foso oscuro. Los depredadores no sólo están en el exterior de la ciudad amurallada. Los depredadores se alojan en nuestra psique y destruyen a tienden a destruir todo lo que tocan. Hay un momento justo anterior a la caída en el abismo. Es el momento de la música. Podemos llamarle balada o melodía o simplemente sonidos de amantes en cortejo. Ese instante prenupcial ha de ser eterno. De otro modo todo el ciclo vuelve a comenzar como en un eterno retorno donde la salvación es imposible a pesar de los esfuerzos del náufrago para agarrarse a su tabla o del guerrero para no perder la batalla en lucha contra el dragón.
Ana Muela Sopeña
el vent
sacsant com una lona de sang
Arif Berberoğlu
Jo naixí de les cendres del regne del desamor
com un príncep feixuc de conte de fades caiguí
No ultrapasse l’amor
en aquesta terra de foc i rèptils
la flor més noble de les roses de l’infern
tocà el vent de muntanya
aquest poema aïllat dels teus ulls vigila
el rierol fosc al paratge dels àlbers
el fi dolor de la consciència polsegosa dels camins
cremant la pólvora d’amor,
immersió de pluja en xanques d’aigua
el cor maragda de la pluja per aquella dona
gitada en un vellut de flors estranyes
balada en boca de l’abisme
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*****
DESPUÉS DEL AMOR LA BALADA
el viento
sacudiendo como una lona de sangre
Arif Berberoğlu
Yo nací de las cenizas del reino del desamor
como un príncipe torpe de cuento de hadas me caí
No pase el amor
en esta tierra de fuego y reptiles
la flor más noble de las rosas del infierno
tocó el viento de montaña
este poema aislado de tus ojos vigila
el arroyo obscuro en el paraje de los álamos
el fino dolor de la conciencia polvorienta de los caminos
ardiendo la pólvora del amor,
inmersión de la lluvia en zanjas de agua
el corazón esmeralda de la lluvia para la mujer
echada en un terciopelo de flores extrañas
balada en la boca del abismo
Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*****
La caiguda en l'abisme després de conèixer el paradís de l'amor, on la connexió amb elcreat és absoluta, esdevé turment de l'abisme. La pèrdua dels privilegisromàntics de l'amant triat es converteix en tortura. Un rumb fosc s'obri apartir del moment del desamor. Ella continua en la seua ruta. Ell vigila laruta de la dama, com si la vigilància li procurara serenitat en ladesesperació. Aquest poema és com un joc de nines russes. D'una banda hi ha lahistòria individual que el jo líric del poeta narra en clau onírica. Amor idesamor. Aqueixa és la nina més petiteta. La Matrioshka de l'interior del joc ide la consciència. D'altra banda hi ha d'altres nines russes o Matrioshkasque representen els arquetips de l'inconscient col·lectiu. Amor i desamor se succeixendurant dècades, segles, mil·lennaris, eres. Potser perquè també els animalsenganyen les seues preses. I els homes i dones aspiren a la condició d'humans,però encara vibren amb el comportament evolutiu dels rèptils i delsprimats. Potser hàgem arribat al nivell dels antropoides, però no gaire més.Ací tot es converteix en fum. En realitat, el poema ens parla d'una realitatindividual i d'una realitat col·lectiva. Sembla tot molt senzill, però no.L'abisme no és només una condició psicològica d'un home en particular. L'abismeés la condició sociològica de tota l'espècie. L'espècie homo sapiens ha caiguten una condició terrible on els animals que repten s'han allotjat en el nostrecervell. El cervell reptilià viu en el nostre interior i senzillament devorala màgia. Perquè una vegada transcorregut el temps de la passió ve el fossatfosc. Els depredadors no solament estan en l'exterior de la ciutat emmurallada.Els depredadors s'allotgen en la nostra psique i destrueixen o tendeixen adestruir tot el que toquen. Hi ha un moment just abans de la caiguda enl'abisme. És el moment de la música. Podem anomenar-lo balada o melodia osenzillament sons d'amants en festeig. Aqueix instant prenupcial ha de ser etern.Altrament tot el cicle torna a començar com en una eterna tornadaon la salvació és impossible malgrat els esforços del nàufrag per aagarrar-se a la seua taula o del guerrer per a no perdre la batalla en lluitacontra el drac.
*****
La caída en el abismo tras conocer el paraíso del amor, donde la conexión con lo creado es absoluta, deviene tormento del abismo. La pérdida de los privilegios románticos del amante elegido se convierte en tortura. Un rumbo oscuro se abre a partir del momento del desamor. Ella continúa en su ruta. Él vigila la ruta de la dama, como si la vigilancia le procurara serenidad en la desesperación. Este poema es como un juego de muñecas rusas. Por una parte está la historia individual que el yo lírico del poeta narra en clave onírica. Amor y desamor. Esa es la muñeca más pequeñita. La Matrioska del interior del juego y de la conciencia. Por otra parte existen otras muñecas rusas o Matrioskas que representan los arquetipos del inconsciente colectivo. Amor y desamor se suceden durante décadas, siglos, milenios, eras. Quizás porque también los animales engañan a sus presas. Y los hombres y mujeres aspiran a la condición de humanos, pero todavía vibran con el comportamiento evolutivo de los reptiles y de los primates. Quizás hayamos llegado al nivel de los antropoides, pero no mucho más. Aquí todo se convierte en humo. En realidad, el poema nos habla de una realidad individual y de una realidad colectiva. Parece todo muy sencillo, pero no. El abismo no es sólo una condición psicológica de un hombre en particular. El abismo es la condición sociológica de toda la especie. La especie homo sapiens ha caído en una condición terrible donde los animales que reptan se han alojado en nuestro cerebro. El cerebro reptiliano vive en nuestro interior y sencillamente devora la magia. Porque una vez transcurrido el tiempo de la pasión viene el foso oscuro. Los depredadores no sólo están en el exterior de la ciudad amurallada. Los depredadores se alojan en nuestra psique y destruyen a tienden a destruir todo lo que tocan. Hay un momento justo anterior a la caída en el abismo. Es el momento de la música. Podemos llamarle balada o melodía o simplemente sonidos de amantes en cortejo. Ese instante prenupcial ha de ser eterno. De otro modo todo el ciclo vuelve a comenzar como en un eterno retorno donde la salvación es imposible a pesar de los esfuerzos del náufrago para agarrarse a su tabla o del guerrero para no perder la batalla en lucha contra el dragón.
Ana Muela Sopeña
Suscribirse a:
Entradas (Atom)