NAFOUD TABOUK

*
El desert és un vestit blanc:
la núvia
que marxa vers la nit
amb la narghile al cap,
mentre pronuncia càntics ancestrals
que farien plorar a les pedres,
aguaita la visita enllà del miratge
i deixa els altres colors al destí dels núvols...
*
*
*****
*
NAFOUD TABOUK

El desierto es un vestido blanco:
la novia
que marcha hacia la noche
con el narghile en la cabeza,
mientras pronuncia cánticos ancestrales
que harían llorar a las piedras,
aguarda la visita más allá del espejismo
y deja los otros colores al destino de las nubes...


Pere Bessó
"El pou de la set que no assacia"


*****

.....Meravellós poema. Cada vers és com una pinzellada impressionista. Aqueix desert que acull en les seues entranyes la dona i els paisatges tan etêrics. Sembla que les imatges es dissolguen en la immensitat de l'arena. Quan una dona s'uneix a la naturalesa amb la seua veu, amb els seus càntics ancestrals, ja no existeix cap diferència entre l'ésser i l'exterior. Es produeix una connexió xamànica, més enllà del quotidià. Aqueixa dona és part del paisatge. Al mateix temps el paisatge esdevé al·legoria dels mons interns.

*

*

*****

*

.....Maravilloso poema. Cada verso es como una pincelada impresionista. Ese desierto que acoge en sus entrañas a la mujer y los paisajes tan etéricos. Parece que las imágenes se disuelven en la inmensidad de la arena. Cuando una mujer se une a la naturaleza con su voz, con sus cánticos ancestrales, ya no existe diferencia entre el ser y el exterior. Se produce una conexión chamánica, más allá de lo cotidiano. Esa mujer es parte del paisaje. Al mismo tiempo el paisaje deviene alegoría de los mundos internos.

*

*

Ana Muela Sopeña