CERTESA DE L'ALBA

*
Învins în afară,
Evul mediu s-a retras în chiliile
roşii şi albe ale sîngelui meu


Nichita Stănescu


Arriba un temps que la tristesa és més alta que l’amor últim de l’ocell a l’herba, només llavors saps que prompte aplegarà la mort amb la seua porpra de galops lents.


Pere Bessó
De El gran cafetar, 1 octubre 2011


*****

CERTEZA DEL ALBA


Învins în afară,
Evul mediu s-a retras în chiliile
roşii şi albe ale sîngelui meu


Nichita Stănescu


Llega un tiempo en que la tristeza es más alta que el amor último del pájaro en la hierba, sólo entonces se sabe que pronto llegará la muerte con su púrpura de galopes lentos.


Pere Bessó
De El gran cafetar, 1 octubre 2011

*****

.....Amor i mort de nou es creuen en els versos del poeta. Aquesta vegada l'ocell és el símbol d'un món tendre i ple d'amor. Però l'abandó a la solitud i al buit ens llisca cap a un altre poderós símbol: un cavall de l'apocalipsi porpra cavalcat pel genet de la mort. Tota apocalipsi cerca la revelació per a aconseguir la immortalitat, la vida eterna. El poeta ha d'escriure per a plasmar el seu món interior i el món interior condensat de l'inconscient col·lectiu del seu temps, però també requereix l'àtom de la immortalitat mitjançant l'Aleph de la creació poètica.


.....Amor y muerte de nuevo se cruzan en los versos del poeta. Esta vez el pájaro es el símbolo de un mundo tierno y pleno de amor. Pero el abandono a la soledad y al vacío nos desliza hacia otro poderoso símbolo: un caballo del apocalipsis púrpura cabalgado por el jinete de la muerte. Todo apocalipsis busca la revelación para alcanzar la inmortalidad, la vida eterna. El poeta precisa escribir para plasmar su mundo interior y el mundo interior condensado del inconsciente colectivo de su tiempo, pero también requiere el átomo de la inmortalidad mediante el Aleph de la creación poética.

Ana Muela Sopeña

ABAST

*
La humitat dels núvols arran de terra, però, altrament que en el poema de DH Lawrence, sense els llavis del desig a l'arc del cel ni la temperància de la pensa a l’horitzó.


Pere Bessó
De El gran cafetar, 4 octubre 2011


*****

ALCANCE

La humedad de las nubes a ras de tierra, pero, contrariamente al poema de DH Lawrence, sin los labios del deseo en el arco iris ni la temperancia del pensamiento en el horizonte.


Pere Bessó
De El gran cafetar, 4 octubre 2011


*****


.....El no-res presentat d'una manera poètica. Un llenguatge exquisit per a mostrar aqueixa sensació absoluta de buit que d'una banda alimenta l'ànima del poeta i de l'altra banda el porta a la mort.


.....La nada presentada de un modo poético. Un lenguaje exquisito para mostrar esa sensación absoluta de vacío que por una parte alimenta el alma del poeta y por otra parte le lleva a la muerte.

Ana Muela Sopeña

INSÀNIA

*
Res tan semblant a la mort com el somni del teu cos nu en un jardí de tardor i fulles caigudes a l'aguait de bades de la rebel•lió dels darrers pètals de vellut pel teu ventre espermat de pluges de soledat i tedi.


Pere Bessó
De El gran cafetar, 2011


*****

INSANIA

Nada tan parecido a la muerte como el sueño de tu cuerpo desnudo en un jardín de otoño y hojas caídas esperando en balde la rebelión de los últimos pétalos de terciopelo por tu vientre espermado de lluvias de soledad y tedio.


Pere Bessó
De El gran cafetar, 2011


*****


.....L'amor i la mort es troben en un món de passió, però també es troben en visions de dones caigudes en la presència oberta d'un jardí tardorenc. Quan amor i mort ja no aconsegueixen definir-se en territoris ben separats sobrevé la desolació i el buit. L'ànima inicia un viatge difícil cap a enlloc.


.....El amor y la muerte se encuentran en un mundo de pasión, pero también se encuentran en visiones de mujeres caídas en la presencia abierta de un jardín otoñal. Cuando amor y muerte ya no consiguen definirse en territorios bien separados sobreviene la desolación y el vacío. El alma inicia un viaje difícil hacia ninguna parte.

Ana Muela Sopeña

ARANYÓ

*
Per a Sofía Rodríguez García


Fruita de llop vell
l'aranyó a la teua falda
al bosc del mai més.


Pere Bessó
De Llibre dels haikus, 2009


*****

ENDRINA

Para Sofía Rodríguez García


Fruta de lobo viejo
la endrina en tu halda
en el bosque del nunca más.


Pere Bessó
De Llibre dels haikus, 2009

*****

.....En el territori dels contes la realitat i el somni s'entreteixeixen. L'home que ha aconseguit els anys del bosc visualitza dones naturalesa que habiten en paradisos secrets amb aranyons. Allí les dones no connecten amb l'amor romàntic, simplement són les protectores de la Terra, dels deves, els esperits dels arbres. Quan un home imagina o recorda aquestes dones arquetípiques ja no espera gens personal, només sentir-se un amb la Mare Naturalesa. Aqueixa connexió divina i còsmica li protegeixen de les ombres encara que el preu que haja de pagar per la protecció siga l'acceptació de la seua solitud.


*****

.....En el territorio de los cuentos la realidad y el sueño se entretejen. El hombre que ha alcanzado los años del bosque visualiza mujeres naturaleza que habitan en paraísos secretos con endrinas. Allí las mujeres no conectan con el amor romántico, simplemente son las protectoras de la Tierra, de los devas, de los espíritus de los árboles. Cuando un hombre imagina o recuerda a estas mujeres arquetípicas ya no espera nada personal, sólo sentirse uno con la Madre Naturaleza. Esa conexión divina y cósmica le protege de las sombras aunque el precio que deba pagar por la protección sea la aceptación de su soledad.

Ana Muela Sopeña

DESTERRAMENT

*
Des del mar a mi destierro
la tierra es extraña
María Teresa Espasa


Al cim de l'alé
la dona de setí dorm
un desig d'arena


Pere Bessó
De Llibre dels haikus, 2009


*****

DESTIERRO

Des del mar a mi destierro
la tierra es extraña
María Teresa Espasa


En cima del aliento
mujer de satén duerme
un deseo de arena


Pere Bessó
Del libro de los haikus, 2009


*****

.....La imatge de la dona dormint recorda l'arquetip de la bella dorment, però aquesta vegada no espera la besada d'amor que la despertarà a la vida i a la llum, aquesta vegada el seu somni s'entremescla amb la solitud de l'arena del desert. Dorm i l'única cosa que li espera és el no-res, la desolació, una realitat sense aigua. Ací, els versos del poeta s'erigeixen despietats obrint-se pas a través de la bellesa, però mostren només la cara solitària de l'existència. Tanta bellesa i només un desig d'arena a l'altre costat. Després del somni la solitud. Possibilitats infinites podrien obrir-s'hi després del somni de setí, però tan sols un desig d'arena espera...


*****

.....La imagen de la mujer durmiendo recuerda al arquetipo de la bella durmiente, pero esta vez no espera el beso de amor que la despertará a la vida y a la luz, esta vez su sueño se entremezcla con la soledad de la arena del desierto. Duerme y lo único que le espera es la nada, la desolación, una realidad sin agua. Aquí, los versos del poeta se erigen despiadados abriéndose paso a través de la belleza, pero muestran sólo la cara solitaria de la existencia. Tanta belleza y sólo un deseo de arena al otro lado. Después del sueño la soledad. Posibilidades infinitas podrían abrirse después del sueño de satén, pero únicamente un deseo de arena aguarda...

Ana Muela Sopeña

APUNTS D'ENTOMOLOGIA

*
Trobe que en cap altre temps
no veurà la llum del sol cap noia
semblant a tu en saviesa
Sapho


La petita mort ja només m’apar als ulls de les formigues roges que continuen duent-se al seu laberint recaptós les engrunes de la carcanada dels meus poemes.


Pere Bessó
De El gran cafetar, 10 octubre 2011)


*****

APUNTES DE ENTOMOLOGÍA

Creo que en ningún otro tiempo
verá la luz del sol una muchacha
semejante a ti en sabiduría
Sapho


La pequeña muerte ya sólo me aparece en los ojos de las hormigas rojas que siguen llevándose a su laberinto hacendoso las minucias del esqueleto de mis poemas.


Pere Bessó
De El gran cafetar


*****

.....Els francesos coneixen els misteris que habiten en els plaers de l'amor i saben que la vida i la mort desdibuixen els seus límits quan les explosions de plaer avancen sense por pels ventres animats per l'excitació més feroç. Els cossos vestals es converteixen llavors en els instruments més preuats d'una existència estimada i luxuriosa. El treball de les formigues recorda la labor de l'existència. Provem a deixar alguna cosa en la terra. Potser el nostre desig com a humans és la perpetuació de la nostra espècie. Però el nostre desig com a déus és deixar creacions en diferents racons del planeta. En aquest poema el jo líric del poeta integra en harmonia el plaer amb el treball, la cigala i la formiga, els treballs apol·linis i els gaudis dionisíacs. Quan trobem el plaer en el treball i el treball en el plaer tot es torna atemporal i tornem al territori estimat de la infantesa.

*****

.....Los franceses conocen los misterios que habitan en los placeres del amor y saben que la vida y la muerte desdibujan sus límites cuando las explosiones de placer avanzan sin temor sobre los vientres animados por la excitación más feroz. Los cuerpos vestales se convierten entonces en los instrumentos más preciados de una existencia amada y lujuriosa. El trabajo de las hormigas recuerda la labor de la existencia. Intentamos dejar algo en la tierra. Quizás nuestro deseo como humanos es la perpetuación de nuestra especie. Pero nuestro deseo como dioses es dejar creaciones en distintos rincones del planeta. En este poema el yo lírico del poeta integra en armonía el placer con el trabajo, la cigarra y la hormiga, los trabajos apolíneos y los goces dionisíacos. Cuando hallamos el placer en el trabajo y el trabajo en el placer todo se torna atemporal y regresamos al territorio querido de la niñez.

Ana Muela Sopeña

INVERSIÓ DE VENUS

*
El desterrament,
l’equació impossible del matemàtic desnonat,
el somni inacabat del filòsof (en temps
de revolta la raó produeix monstres
i, a voltes, hemicrània),
la definició de l’analista de llenguatge
que no ultrapassà la primera estampeta de les beceroles,
la recerca del poeta a l’ocasió de la pedra
de la follia al bell mig de flors sense nom…
Per a la nostra sorpresa,
persisteixes:
Estàtua sense enrunes d’ossos de copel·la,
complaent només de vegades,
amb els ulls escampats com ocells en la boira.
Ets la carn de la pluja,
davall d’un cel teològic a la manera de Donne,
amb la primera estella del lignum crucis
l’anell del desig empedreït que arredoneix
des del melic,
el codicil de l’illa del tresor reinventada,
terra cuita per a la immortalitat,
el somni en una botella.
La maragda en vena,
el sexe de plecs cobert de molsa estremida.
Dins del marbre un núvol de joguet batega.
Compte que no es desperte el cor fumejant del gripau.


Pere Bessó


*****

INVERSIÓN DE VENUS

El destierro,
la ecuación imposible del matemático desahuciado,
el sueño inacabado del filósofo (en tiempos
de revuelta la razón produce monstruos
y, a veces, migraña),
la definición del analista de lenguaje
que no pasó de la primera viñeta de la cartilla escolar,
la búsqueda del poeta a la ocasión de la piedra
de la locura en medio de flores sin nombre…
Para nuestra sorpresa,
persistes:
Estatua sin escombros de huesos de copela,
complaciente sólo a veces,
con los ojos escampados como pájaros en la niebla.
Eres la carne de la lluvia,
bajo un cielo teológico a la manera de Donne,
con la primera astilla del lignum crucis
el anillo del deseo empedrado que redondea
desde el ombligo,
el codicilo de la isla del tesoro reinventada,
terracota para la inmortalidad,
el sueño en una botella.
La esmeralda en vena,
el sexo de pliegues cubierto de musgo estremecido.
Dentro del mármol una nube de juguete late.
Cuida que no se despierte el corazón humeante del sapo.


Pere Bessó
Poemas inéditos


*****

.....L'amor es resisteix a desaparèixer entre la boira, a extingir-se sense pena ni glòria en les batalles campals de la vida. Ací el poeta mostra un dels enigmes de l'amor. No es composa només d'un sentiment noble de procurar el bé de l'estimat i d'un altre sentiment d'atracció. L'amor és un còctel d'emocions, imatges disperses pel temps, és un caleidoscopi de la història. S'hi allotja no sols la destinació de l'home individual o la dona de carn, pluja i sexe. No sols la destinació d'una dona que cerca protecció o brindar l'afecte al seu triat. El trauma de l'espècie és que l'amor és sempre col·lectiu. L'amor només és individual quan roman clandestí. En l'instant mateix en què es fa públic, en compartir-se es mostra vencedor. Però no hi ha vencedors i vençuts. Només hi ha el propòsit genètic de perpetuar l'espècie, encara que siga a despit d'un mateix, o la necessitat més imperiosa d'abandonar la solitud. Per açò és perillós estimar a plena llum. Sempre és més cautelós estimar sota els trets de la lluna. Perquè hi ha un gripau gran que espera sense cansar-se el moment voraç per a saltar i devorar sense por les seues dues víctimes.

*****

.....El amor se resiste a desaparecer entre la niebla, a extinguirse sin pena ni gloria en las batallas campales de la vida. Aquí el poeta muestra uno de los enigmas del amor. No se compone sólo de un sentimiento noble de procurar el bien del amado y de otro sentimiento de atracción. El amor es un cóctel de emociones, imágenes dispersas por el tiempo, es un caleidoscopio de la historia. En él está alojado no sólo el destino del hombre individual o la mujer de carne, lluvia y sexo. No sólo el destino de una mujer que busca protección o brindar el afecto a su elegido. El trauma de la especie es que el amor es siempre colectivo. El amor sólo es individual cuando permanece clandestino. En el instante mismo en que se hace público, al compartirse se muestra vencedor. Pero no hay vencedores y vencidos. Sólo está el propósito genético de perpetuar la especie, aunque sea a costa de uno mismo, o la necesidad más imperante de abandonar la soledad. Por ello es peligroso amar a plena luz. Siempre es más cauteloso, amar bajo los rasgos de la luna. Porque hay un sapo grande que espera sin cansarse el momento voraz para saltar y devorar sin miedo a sus dos víctimas.

Ana Muela Sopeña

GARLANDA DE NEU A L'ONA ESMORTEÏDA DEL DESIG

*
La
llantieta
de
la
nit
dóna
-cresol
o
nimbe-
una
aureola
tafanera
de
pàl•lid
llum
per
al
viatge
al
dellà
de
les
ombres…


Pere Bessó
Inèdit, 5 juliol 2011





GUIRNALDA DE NIEVE EN LA OLA AMORTECIDA DEL DESEO

La
lamparilla
de
la
noche
da
-candil
o
nimbo-
una
aureola
fisgona
de
pálida
luz
para
el
viaje
más
allá
de
las
sombras…


Pere Bessó
Inèdit, 5 juliol 2011


*****

.....El poeta coneix el camí, sap que és dur i ombrívol i es deté enigmàtic davant de la llàntia de llum que li ajudarà a aconseguir el seu objectiu. No perdre en la trivialitat dionisiaca el seu centre primordial. No perdre en la trivialitat titànica el seu vòrtex de l'ànima. No perdre's, en una paraula, devorat per les ombres de la sendera. El poeta coneix la duresa del trajecte i no oblida en el seu equipatge la llumeneta que li ajudarà en la consecució de la seua meta. Contrast d'oposats en aquest poema breu que es desenvolupa en cascada. La recerca incessant, enmig d'una existència amb moltes foscors.

*****

.....El poeta conoce el camino, sabe que es duro y sombrío y se detiene enigmático en la lámpara de luz que le ayudará a conseguir su objetivo. No perder en la trivialidad dionisiaca su centro primordial. No perder en la trivialidad titánica su vórtice del alma. No perderse, en una palabra, devorado por las sombras del sendero. El poeta conoce la dureza del trayecto y no olvida en su equipaje la lamparita que le ayudará en la consecución de su meta. Contraste de opuestos en este poema breve que se desarrolla en cascada. La búsqueda incesante, en medio de una existencia con muchas oscuridades.

Ana Muela Sopeña

OBLIT

*
A Marisa Pérez Madrazo


Els teus ulls -dues badies-
esguitats d'escuma.
Temps violeta en què els teus peus
es despullaven, ansiosos, al meu pas.
(Invoque els Mites del mar
perquè així menystinc el teu nom)
Cristalls de sal en les temples:
bou humit llaurant silencis.
Dents de llum, fuets, ones
descarnant el ritu en la nit:
no odi, amor. Només em lliure.
Recollir les primícies de la mort.


Pere Bessó
De Imágenes, 1976


*****


OLVIDO

A Marisa Pérez Madrazo


Tus ojos, dos bahías,
salpicados de espuma.
Tiempo cárdeno en que tus pies
desnudábanse, ansiosos, a mi paso.
(Invoco a los Mitos del mar
porque así desdeño tu nombre)
Cristales de sal en las sienes:
húmedo buey arando silencios.
Dientes de luz, látigos, olas
descarnando el rito en la noche:
no odio, amor. Sólo entrega.
Recoger las primicias de la muerte.

Pere Bessó
De Imágenes, 1976


*****

.....El poeta mamprén un camí que es dirigeix cap a la desolació o la bogeria. Però de sobte distingeix al lluny la possibilitat de la llum. No odi. Només amor, només lliura. De la vida a la mort i de la mort al renaixement de la bellesa, d'un món creador. Llavors s'esdevé que troba el codi. Els mites del mar. Sal, dissolució, curació. Un mar que tot ho pot, que tot ho abraça en la seua immensitat. I ocorre: La mort prossegueix l'amor, però després de la mort habita un nou naixement. En la nuesa l'estimada dóna pas a la solitud. En la solitud el temps obri el llindar d'allò verge, on habiten les paraules del diccionari del poeta. I hi viu...

*****

.....El poeta comienza un camino que se dirige hacia la desolación o la locura. Pero de pronto distingue en la lejanía la posibilidad de la luz. No odio. Sólo amor, sólo entrega. De la vida a la muerte y de la muerte al renacimiento de la belleza, de un mundo creador. Entonces sucede que encuentra el código. Los mitos del mar. Sal, disolución, sanación. Un mar que todo lo puede, que todo lo abraza en su inmensidad. Y sucede. La muerte sigue al amor, pero después de la muerte habita un nuevo nacimiento. En la desnudez la amada da paso a la soledad. En la soledad el tiempo abre el umbral de lo virgen, donde habitan las palabras del diccionario del poeta. Y vive...
*
*
Ana Muela Sopeña

LA PEDRA D'ESMOLAR

*
La vida és una pedra d’esmolar que s’agusa
pels camins d’alguns
Bedrettin Aykin

I

El nom del dolor associat al so dels salzes del riu de la infantesa. Què dir en aquest poema: el teu coltell per a la fràgil flor d’ametller, la primera llum del matí muda el dolor en ira, la foscor m’esglaia per a dibuixar un bosc d’udols en la meua veu, s’afig al bescoll de la soledat la massacre del desamor i oblide els ocells i la panereta d’aigua, avance el cap davant dels ulls del caçador salvatge, l’amor és per a mi ira, he anihilat amb ira el meu dolor i en el seu lloc escric el nom de la Nina Hagen…


II

un pujol nevat en un pou fosc sense fons, cega petjada de veu, cap acer per al cotó blanc…


III

fermentar els sucs en la porta oberta del cor desassistit
per al reg del babol del temps en la pèrdua del sentit, en la pell que manté la traça de l’incendi de tots els focs en la més exquisita randa del no-res compartint el buit, la renda a despit de les cambres del cor


IV

No cal que reverencies les brases. El foc vell encara és foc.


V

L’amor al pare és consum de dos, pols de tristesa.


VI

El carrer desert és una absència púrpura en el rostre xop de la pluja exsangüe.


VII

Les teues mans dormen en la gola de tots els camins. I les alces per a trencar l’alibi nocturn d’aquest poema.


VIII

Un desamor silenciós com les cortines que amortallen el refilet dels ocells morts apaivaga la vida.

IX

Aleshores apagar la llum és la manera de donar aixopluc als ulls extingits, de calar foc al pal de gall capó al corral de la tardor.


X

La seda a la llar embolcalla el desig al voltant del foc i assetja l’enfiladissa del descrèdit d’amor: draps de cuina oliosos on abans plomes de vellut, llavis de febre, pètals de lava bombollant a la mateixa olla.


Pere Bessó
De Aigües turques, 2010

*****

LA PIEDRA DE AFILAR


La vida es una piedra de afilar que se aguza
por los caminos de algunos
Bedrettin Aykin

I

El nombre del dolor asociado al sonido de los sauces del río de la niñez. Qué decir en este poema: tu cuchillo para la frágil flor de almendro, la primera luz de la mañana muda el dolor en ira, la obscuridad me asusta para dibujar un bosque de aullidos en mi voz, se añade al pescuezo de la soledad la masacre del desamor y olvido los pájaros y la cucaracha de agua, adelanto la cabeza ante los ojos del cazador salvaje, el amor es para mí ira, he aniquilado con ira mi dolor y en su lugar escribo el nombre de Nina Hagen…


II

Una colina nevada en un pozo obscuro sin fondo, ciega pisada de voz, ningún acero para el algodón blanco…


III

Fermentar los jugos en la puerta abierta del corazón desasistido para el riego de la amapola del tiempo en la pérdida del sentido, en la piel que mantiene la huella del incendio de todos los fuegos en la más exquisita randa de la nada compartiendo el vacío, la renta a despecho de las cámaras del corazón.

IV

No has de reverenciar las brasas. El fuego viejo todavía es fuego.


V

El amor al padre es consumo de dos, polvo de tristeza.


VI

La calle desierta es una ausencia púrpura en el rostro empapado de la lluvia exangüe.


VII

Tus manos duermen en la garganta de todos los caminos. Y las alzas para romper la coartada nocturna de este poema.


VIII

Un desamor silencioso como las cortinas que amortajan el trino de los pájaros muertos apacigua la vida.


IX

Entonces apagar la luz es la manera de dar cobijo a los ojos extinguidos, de calar fuego al palo de gallo capón en el corral del otoño.


X

La seda en el hogar envuelve el deseo alrededor del fuego y asedia la enredadera del descrédito de amor: trapos de cocina aceitosos donde antes plumas de terciopelo, labios de fiebre, pétalos de lava burbujeando en la misma olla…


Pere Bessó
De Aigües turques, 2010


*****

.....El desamor pot viure's com un pacte amb la mort, amb la desídia, amb l'avorriment i l'estancament, però també com una obertura a la vida bella i vertadera. Ací, les imatges que el poeta empra per a parlar d'aqueix estat de desamor són una passió delirant. Desborden vida, força, creació. La vida i la mort s'entremesclen amb una inusitada bellesa. En llegir aquests versos experimente l'existència com un miracle que no podem malgastar. És cert que el desamor ens acosta a la mort, però aqueixa mort, si permetem que ens inunde amb la seua sensació d'imminent perill i dissolució de l'ego, pot actuar com un despertador de la consciència que ens faça mirar el paisatge amb major intensitat. Cada imatge d'aquest poema dividit en deu fragments de prosa poètica em porta pels congosts de la bogeria poètica. Aquest poema és un viatge de vibrants possibilitats pels precipicis del desamor. Un passeig per la corda del funambulista que un dia tocà el sòl amb els peus i els núvols amb el cap. M'ha cridat molt l'atenció el fragment vuitè d'aquest poema. Aqueixos ocells que cantaven amb els seus refilets, la cortina que els amortalla... Aquestes metàfores i imatges poètiques tenen una força transformadora. Ens permeten reflexionar profundament sobre l'existència i les seues estranyes convencions.

*****

.....El desamor puede vivirse como un pacto con la muerte, con la desidia, con el aburrimiento y el estancamiento, pero también como un apertura a la vida bella y verdadera. Aquí, las imágenes que el poeta emplea para hablar de ese estado de desamor son una pasión delirante. Desbordan vida, fuerza, creación. La vida y la muerte se entremezclan con una inusitada hermosura. Al leer estos versos experimento la existencia como un milagro que no podemos desperdiciar. Es cierto que el desamor nos acerca a la muerte, pero esa muerte, si permitimos que nos inunde con su sensación de inminente peligro y disolución del ego, puede actuar como un despertador de la conciencia que nos haga mirar el paisaje con mayor intensidad. Cada imagen de este poema dividido en diez fragmentos de prosa poética me lleva por los desfiladeros de la locura poética. Este poema es un viaje de vibrantes posibilidades por los precipicios del desamor. Un paseo por la cuerda del funambulista que un día tocó el suelo con los pies y las nubes con su cabeza. Me ha llamado mucho la atención el fragmento octavo de este poema. Esos pájaros que cantaban con sus trinos, la cortina que los amortaja...Estas metáforas e imágenes poéticas tienen una fuerza transformadora. Nos permiten reflexionar hondamente sobre la existencia y sus extrañas convenciones.

*

*

Ana Muela Sopeña

L'HORT DE LA INFANTESA

*
Letargia verda:
la memòria reviu,
cua de sargantana.


Pere Bessó
De Llibre dels haikus, 2009


*****

EL HUERTO DE LA NIÑEZ

Letargo verde:
la memoria revive,
cola de lagartija.


Pere Bessó
De Llibre dels haikus, 2009


*****

.....Amb només tres versos el poema aconsegueix recrear un món sencer. La infància entremaliada quan tallàvem la cua de les sargantanes per a observar si després els tornava a créixer. Passeigs sense temps amb els amics. Entre rius i arbustos, en jardins plens de sol. Amb només tres versos una imatge retrospectiva, un paradís complet portat de bell nou a la memòria. I aqueixa sensació de cavalcar amb el temps sense el temps. Un temps sense temps on érem els prínceps de les nostres brivallades. Aquest poema m'ha fet recordar quan jo tenia deu anys. Em pujava als arbres amb la meua millor amiga, robàvem maduixes de l'hort del col·legi de les monges on jo estudiava, gaudia a tot estirar d'allò senzill, em menjava els pètals i els pistils de les flors...
Un poema que actua com a mantra, donant la pau i l'alegria dels primers anys.

*****

.....En sólo tres versos el poema consigue recrear un mundo entero. La infancia traviesa cuando cortábamos la cola a las lagartijas para observar si luego les volvía a crecer. Paseos sin tiempo con los amigos. Entre ríos y árboles, en jardines llenos de sol. Subiéndonos a los árboles. En sólo tres versos una imagen retrospectiva, un paraíso completo traído de nuevo a la memoria. Y esa sensación de cabalgar con el tiempo sin el tiempo. Un tiempo sin tiempo donde éramos los príncipes de nuestras travesuras. Este poema me ha hecho recordar cuando yo tenía diez años. Me subía a los árboles con mi mejor amiga, robábamos fresas del huerto del colegio de las monjas donde yo estudiaba, disfrutaba de todo lo más sencillo, me comía los pétalos y los pistilos de las flores. Un poema que actúa como un mantra, dando la paz y la alegría de los primeros años.

Ana Muela Sopeña

SENYALS D'HIVERN

*
No hi ha remei per al dolor pregon
a l’edat circular de la nostàlgia.
Faruk Nafiz Çamlibel


Tal volta ja és hora del poema
que cante els estralls de l’amor en l’última platja
on la riba s’ofereix al vent
i al moll dels somnis,
a l’opacitat del badall
a la mida d’una tristesa infinita
la galta aclaparada del coixinet del batec creix en dolor
com els versos dels cudols de Thomas Campbell
(les pedres d’or del cor)
que s'amollen als apozemes de l’hivern,
als brots dels raigs de sang de les neus

[A poc a poc mustiga la ferida que apareix
al peu de les roques,
la soledat del dolor
a poc a poc es mou com una ploma de gralla
en l’edredó de l’esquena,
la carrèga de pedres lentes de l’alé
al bell començament,
com entendre que cada día escrivim la tara del dolor!
flor nafrada al peu de les roques,
aquest dolor de la soledat,
pluja als llavis la rosa el bes, les marques
del fuet de la seua boca]

que són roses roges
i floreixen en el nostre camí d’agulles
de branques blanquejades
(el desig de boira en una immensa mar
de magnòlies de llençols i ones blanques)
del color del rovell en l’aigua embassada
que coneix llocs
on els records són boscos de falgueres tristes
i les fulles de l’arbre que resisteix
mai no il•luminen rosecs pareguts,
idèntica llum pàl•lida en l’horitzó,
milers de sabors una sola fruita
de la branca més alta de la posta de sol,
monolítica en la natura de la pena,
(esparses ja les flors tardorejades de les aus de dol
en l’espill foradat de la luxúria que mai no navegà)


Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
SEÑALES DE INVIERNO

Hasretin tükenmez yaşın dinse de.
No hay remedio para el dolor profundo

a la edad circular de la nostalgia.
Faruk Nafiz Çamlibel

Quizá ya es hora del poema
que cante los estragos del amor en la última playa
donde la orilla se ofrece al viento
y al muelle de los sueños,
a la opacidad del bostezo
a la medida de una tristeza infinita
la mejilla agobiada de la almohadilla del latido
crece en dolor,
como los versos de los guijarros de Thomas Campbell
(las piedras de oro del corazón)
que se entregan a las pócimas del invierno,
a los brotes de los caños de sangre de las nieves

[Lentamente aja la herida que aparece
al pie de las rocas,
la soledad del dolor
lentamente se mueve como una pluma de grajo
en el edredón de la espalda,
la carga de piedras lentas del aliento al principio,
cómo entender que cada día escribimos la tara del dolor!
flor herida al pie de las rocas,
este dolor de la soledad,
lluvia en los labios la rosa el beso, las marcas
del látigo de su boca]

que son rosas rojas
y florecen en nuestro camino de agujas
de ramas blanqueadas
(el deseo de niebla en una inmensa mar
de magnolias de sábanas y olas blancas)
del color de la roya en el agua encharcada
que conoce lugares
donde los recuerdos son bosques de helechos tristes
y las hojas del árbol que resiste nunca iluminan
resquemores parejos,
idéntica luz pálida en el horizonte,
miles de sabores una sola fruta
de la rama más alta de la puesta del sol,
monolítica en la naturaleza de la pena,
(dispersas ya las flores otoñadas de las aves de luto
en el espejo manirroto de la lujuria que nunca navegó)

*

*

Pere Bessó

De Aigües turques, 2010

*

*

*****

*

*
.....Aquest poema és una dansa entre l'amor i la soledat, entre l'aïllament i la luxúria que fusiona no solament els cossos i les ànimes sinó l'ésser amb la vida que batega a l'interior del poema, a l'interior de l'orgasme que copula amb tota la naturalesa i l'univers. I és que ens movem sempre en una línia contínua entre el terror de ser-hi a soles i l'alegria de la trobada. Però a cada trobada succeeix un desencontre i a cada estigma de soledat acudeix més tard el coneixement de l'altre. És un misteri aquest vaivé a què estem exposats. És alguna cosa estranya, bella i terrorífica alhora. En l'hivern podem recordar les cites de la primavera de la nostra vida, però també els túnels i els forats negres en què hem caigut per causa de l'amor apassionat. En l'hivern de la vida la saviesa substitueix la passió i una sensació agredolça ens envaeix. Serà la bellesa imperible de la poesia l'amant que ve a saludar-nos després de ser despullats de la il·lusió de l'amor? M'atrevisc a respondre afirmativament aquest interrogant profund. I és que només en la trobada mística la carn no pot veure's desproveïda d'il·lusió. La poesia és un lloc adequat per a protegir-se dels vaivens del temps i dels capritxos de les hormones que avui ens fan sentir-nos bé i demà en un infern.

*

*****

*

.....Este poema es una danza entre el amor y la soledad, entre el aislamiento y la lujuria que fusiona no sólo los cuerpos y las almas sino al ser con la vida que late en el interior del poema, en el interior del orgasmo que copula con toda la naturaleza y el universo. Y es que nos movemos siempre en una línea continua entre el terror de estar solos y la alegría del encuentro. Pero a cada encuentro sucede un desencuentro y a cada estigma de soledad acude más tarde el conocimiento del otro. Es un misterio este vaivén al que estamos expuestos. Es algo extraño, bello y terrorífico a la vez. En el invierno podemos recordar las citas de la primavera de nuestra vida, pero también los túneles y los agujeros negros en los que hemos caído por causa del amor apasionado. En el invierno de la vida la sabiduría sustituye a la pasión y una sensación agridulce nos invade. ¿Será la belleza imperecedera de la poesía el amante que viene a saludarnos después de ser despojados de la ilusión del amor? Me atrevo a contestar afirmativamente a este interrogante profundo. Y es que sólo en el encuentro místico la carne no puede verse desprovista de ilusión. La poesía es un lugar adecuado para protegerse de los vaivenes del tiempo y de los caprichos de las hormonas que hoy nos hacen sentirnos bien y mañana en un infierno.



Ana Muela Sopeña

GALATA KULESI

*
Contra el vent el so de la torre de Gàlata
Sevgi Köse

Gàlata guarda el cudol dels segles per a despertar el nin de drap de la nostra civilització.
Gàlata tanca al capvespre els ecos de la vida perquè el presoner de les anòmies veja com les flors de la nit –geranis i violes- obrin les seues faldes i ens mostren els seus somnis.
Gàlata descorre les cortines de pluja que separen les ulleres de l'insomne en els esperons de la realitat, com un sol carregat a les esquenes que es cargola a les branques del cep.
lGàlata espolsa els sentits amb el vidre del dolor dels vianants.
Gàlata reconeix els espills que es troben entre els insectes diferents davall de les ales dels ocells que posen el pensament encimalat.
Gàlata devora abstreta la pell de les estrelles caigudes després de la ressaca de raki.
---Si tenies un moment per a visitar els contenidors de la tristesa d'aquesta ciutat...


Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
GALATA KULESI

Contra el viento el sonido de la torre de Gálata
Sevgi Köse

Gálata guarda el canto rodado de los siglos para despertar el muñeco de trapo de nuestra civilización.
Gálata cierra al atardecer los ecos de la vida para que el prisionero de las anomias vea cómo las flores de la noche –geranios y violetas- abren sus faldas y nos enseñan sus sueños
Gálata descorre las cortinas de lluvia que separan las ojeras del insomne en los espolones de la realidad, como un sol cargado a las espaldas que se aferra a las ramas de la vid.
lGálata espolvorea los sentidos con el vidrio del dolor de los viandantes.
Gálata reconoce los espejos que se encuentran entre los insectos diferentes bajo las alas de los pájaros que posan el pensamiento encumbrado.
Gálata devora ensimismada la piel de las estrellas caídas tras la resaca de raki.
---Si tienes un momento para visitar los contenedores de la tristeza de esta ciudad...


Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*

*
.....Un recorregut màgic per la ciutat de la memòria. Olors, sabors, textures i colors es congreguen en imatges successives per a recrear un temps sense temps per aquests carrers que s'ancoren en la bellesa dels segles. Una ciutat que sembla treta d'un conte de les Mil i una Nits. Té tanta bellesa que cada visió en sembla un quadre impressionista que impacta la mirada per la seua brutal beldat. La ressaca de raki permet veure aquest lloc diví en estat de tràngol. Però no fa falta acudir al alcohol per a gaudir d'aquesta immersió en una de les ciutats més belles de la Terra. Els contrastos uneixen tan impressionant embruixament amb els contenidors de la tristesa. Allí es troba l'ànima no sols dels habitants d'aquesta urbs encantada sinó de tots els habitants del planeta.

*

*****

*
.....Un recorrido mágico por la ciudad de la memoria. Olores, sabores, texturas y colores se congregan en imágenes sucesivas para recrear un tiempo sin tiempo por estas calles que se anclan en la belleza de los siglos. Una ciudad que parece sacada de un cuento de las Mil y una Noches. Tiene tanta belleza que cada visión de ella parece un cuadro impresionista que impacta la mirada por su brutal hermosura. La resaca de raki permite ver este lugar divino en estado de trance. Pero no hace falta recurrir al alcohol para disfrutar de esta inmersión en una de las ciudades más bellas de la Tierra. Los contrastes unen tanto impresionante embrujo con los contenedores de la tristeza. Allí se encuentra el alma no sólo de los habitantes de esta urbe encantada sino de todos los moradores del planeta.

*

*

Ana Muela Sopeña

ARBRE DE CRISTALL

*
Els ulls ferits de la pluja
Hasibe Sönmez

El teu arbre de cristall coneix el llenguatge secret de les pluges, el silenci de les ombres que antany foren solcs de llum al bell mig de les cicatrius del cor que amaga en la seua nostàlgia papallones de seda, cucs grisos i clavells roigs...


Pere Bessó
De Aigües turques, 2010
*
*
*****
*
ÁRBOL DE CRISTAL

Los ojos heridos de la lluvia
Hasibe Sönmez

Tu árbol de cristal conoce el lenguaje secreto de las lluvias, el silencio de las sombras que antaño fueron surcos de luz en medio de las cicatrices del corazón que esconde en su nostalgia mariposas de seda, gusanos grises y claveles rojos…


Pere Bessó
*
*
*****
*
*

.....Un misteri íntim alberguen aquests versos. L'arbre simbolitza ací el centre de l'ésser, el centre del cos, el centre de l'univers. Creació i transparència al servei de la vida. Totes les experiències d'una vida contingudes en aquestes paraules que formen un codi secret. Quan el silenci va tenir la llum en el seu poder. Quan el cor va florir un dia sense límits coneguts i, en acabant, la història es torna ombra i cicatrius... Esdeveniments que són com la transformació de l'eruga en crisàlide i de la crisàlide en papallona.

*

*****

*

.....Un misterio íntimo albergan estos versos. El árbol simboliza aquí el centro del ser, el centro del cuerpo, el centro del universo. Creación y transparencia al servicio de la vida. Todas las experiencias de una vida contenidas en estas palabras que forman un código secreto. Cuando el silencio tuvo la luz en su poder. Cuando el corazón un día floreció sin límites conocidos y, luego, la historia deviene sombra y cicatrices...Aconteceres que son como la transformación de la oruga en crisálida y de la crisálida en mariposa.


Ana Muela Sopeña